Intel·ligibilitat i bellesa

És decebedor que ja ben entrat el segle XXI, i també entre la gent del meu gremi, hi corrin encara més o menys soterrats vells prejudicis. Sovint hi penso quan sento algú a dir allò de “No, és que jo sóc de… lletres”. O poseu-hi “… de ciències”, que pel que fa al cas és el mateix. No puc entendre que ens posem barreres de manera tan condescendent i ens parem la trampa de creure que el món està compost de parcel·les estanques.

Tant si seguim els camins inductius com si seguim els deductius, és en el coneixement que s’hi troba una bona part de la màgia de viure, i és per això que és una llàstima que siguem nosaltres mateixos que, pobres d’esperit, ens limitem el saber. Si el que al capdavall volem, científics o poetes, no és altra cosa que saber què som i on vivim, tots els camins són prou fascinadors per esbrinar-ho.

Segurament és per això que quan vaig llegir aquest post de El violinista celest, de seguida em va venir al cap un altre text que feia temps havia llegit a l’entrada del Cosmocaixa de Barcelona. Em va semblar que hi explica, net i clar, quin és el lligam entre les ciències i les arts i per això el reprodueixo aquí:

“No tot allò que és imaginable s’esdevé a la realitat. Els objectes i els fets reals tenen unes restriccions inviolables: les lleis de la natura. El seu coneixement ajuda a complir una vella il·lusió dels éssers vius: anticipar la incertesa. Les lleis s’escriuen amb equacions matemàtiques, una relació entre les magnituds rellevants (massa, càrrega, energia,…) i els seus canvis en el temps i l’espai. Una equació d’una llei és més fonamental com més gran és el seu àmbit d’aplicació. Una gran equació d’una gran llei és com un poema, un concentrat d’intel·ligibilitat i bellesa.”

Una gran equació és com un poema. Tant una com l’altre serveixen per fer més intel·ligibles el món i l’exercici de viure-hi. I serveixen, també, per ajudar-nos a capturar-ne la bellesa. I és que, potser, la felicitat no sigui res més que saber -pels camins de la ciència o de la poesia- la bellesa del món.

Quan les flors miren els poetes

Diumenge que ve a les set de la tarda, al Castell de Subirats, el Toti Soler hi posarà la música, la Sílvia Amigó la veu i la Marta Rodríguez la presència de les flors. Expliquen que el que volen fer és entrelligar aquests tres elements -paraula, música i imatge- per ensenyar-nos els vincles que des de sempre hi ha hagut entre les flors i la poesia: Ramon Llull, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Salvat-Papasseit, Rabindranath Tagore, Fernando Pessoa, Robert Walser,… Si us cal més informació, podeu trucar al 938993011.

El port és…

Llegit a Casa de Misericòrdia :

El dic

Hi ha un home dret davant la dàrsena.
Després del temporal, assumides les pèrdues
i ja amarrats els grans dolors erràtics,
el millor lloc per esperar és el port.
El port és com ell ara: dintre seu,
enormes, reposats, el mar i els barcos.

Joan Margarit dixit.

El temps de la carn


Llegit a El contorn de l’ombra, VIII Premi de Poesia Parc Taulí:

¿Què et fa pensar que en nosaltres el temps
expressa moviment?

¿Que el nostre temps
-el temps que va de la memòria al desig-
manifesta translació,
destí?

¿Potser el fet que estenem els dies sobre el món
amb l’afany il·lusori de posar distància
entre nosaltres i la mort?

Però, en canvi, ¿no sents íntimament
que tot ens passa en un sol lloc:
el cos?

¿Que el temps de la carn és tan sols
consumpció?

Carles Camps Mundó dixit.

El retorn d’una mirada

[Fotografia de Lukasz Talaga]

Què hi busca la mirada al sobreeixidor d’uns ulls,
en un rostre que amb tu es dóna als goigs de la carn,

en la llum d’un cos que resplendeix en un altre?

Què hi busquen els ulls en el retorn d’una mirada?

Tot t’és estrany…

[Fotografia de Martí Garcia]

Tot t’és estrany, com aquest fals hivern que estem vivint, d’ençà que ha començat l’any. Aspre com el llom de la pedra, l’aire sec ha tornat a colpejar la fragilitat d’aquest castell de cartes que t’entestes a preservar. I és que, tot i que era una mort anunciada, et va sorprendre com hi havia sentiments que t’havies esforçat a oblidar i que ara, imparables com les llengües de lava d’un volcà, afloraven fins a solidificar-se damunt teu.

Havies tirat pel dret sense tenir en compte que hi hauria parts de tu que no les viuries. I ara, quan ja s’ha fet tard, t’adones de la impossibilitat de recuperar plenament el món d’on vens i el que havia de ser el teu. Tot se t’escapa i pots fer-hi, com si només fos possible un present orfe, ben poca cosa.

Ni tan sols saps si t’has equivocat i, si ha estat així, tampoc pots saber fins a quin punt ho has fet. Amb l’any nou t’ha tornat el neguit de pensar que només ets capaç de caminar sobre les teves pròpies passes, incapaç de trencar el cercle viciós que no et deixa fruir dels camins ni de la possibilitat d’atrapar l’horitzó.

Com si ja no et pertanyés cap futur, et queden només els refugis de la pell…

Memòria històrica

Llegit a La higuera:

“[…] Me ayuda mucho quedarme a la espalda de la camisa azul de mi jefe, que me contagia su inquebrantable determinación.
La mujer que abraza a este hombre será su esposa, suponiendo que estén casados, que con esta gente no se sabe.
-¿Por qué se lo quieren llevar? -llora la mujer-. ¿De qué le acusan?
-Ha conspirado contra España -le explica secamente Pedro Alberto.
-Lo único que hace todo el día es trabajar de maestro en la escuela -dice la mujer.
Y Pedro Alberto la calla con una de sus frases incontestables:
-¿Le parece poco?”

Ramiro Pinilla dixit.

Nit de Nadal

Llegit a Obra Completa, 1965-1980, Societat Castellonenca de Cultura, Castelló de la Plana, 1981:

En freda nit de Nadal, el fillet d’una mareta s’aferra a una mamelleta que li ofereix sem pitral. La llar no donava llum ni caliu. No tenen llenya ni flassada d’estamenya. Només, de la palla, el fum. D’aquella llima pansida el fillet no mama més. Serà eixa nit beneïda per als que no tenen res? Miquel Peris i Segarra dixit. [Fotografia d’Abdelhak Senna]

La batalla de Chile

Ho veig a Vilaweb i de seguida busco la notícia a les webs dels diaris xilens, en van plens: Ha mort –maleït sigui- el dictador Augusto Pinochet.

De cop el pensament se m’omple de memòria. Recordo les cançons de Víctor Jara, Te recuerdo Amanda… Recordo el matí que vaig assistir amb companys de l’institut a la projecció de La batalla de Chile. Recordo també –i molt més nítides del que em pensava- les imatges que retraten les il·lusions despertades per la Unidad Popular enfrontant-se a les multinacionals nord-americanes del coure i el contrast brutal amb les del bombardeig del Palau de la Moneda de Santiago de Chile el dia 11 de setembre de 1973. I recordo les darreres paraules de l’assassinat president Salvador Allende: “…y les digo que tengan la certeza de que la semilla que entregamos a la conciencia de miles de chilenos, no podrá ser cegada definitivamente… Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pasará el hombre libre para construir una sociedad mejor.”

Després de tot aquest temps –jo era encara molt jove- encara se’m neguen els ulls amb el documental de Patricio Guzmán. Però sembla que, durant aquest advent, reviure les emocions ha de servir també per no oblidar quins són els nostres camins ni quines són les cares del mal. Al final del seu Panfleto desde el planeta de los simios, Manuel Vázquez Montalbán hi deia que “No hay verdades únicas, ni luchas finales, pero aún es posible orientarnos mediante las verdades posibles contra las no verdades evidentes y luchar contra ellas. Se puede ver parte de la verdad y no reconocerla. Pero es imposible contemplar el mal y no reconocerlo. El Bien no existe, pero el Mal me parece o me temo que sí.” I només el pes de la memòria, a Xile o aquí, pot frenar la maldat dels qui no tenen escrúpols. No oblidem.