Triunfo

L’havia vist a vegades entre les carpetes de la M., la meva professora d’història a l’institut, o a les mans del R. i del R., dos amics més grans que jo. Però aquell dia, era el 16 d’abril de 1977, la curiositat va poder més que res i em vaig gastar les 50 pessetes que costava per comprar-me-la al quiosc de l’estació de Martorell.

Estaven passant masses coses, encara no feia ni una setmana que havia complert els 15 anys i s’acabava de legalitzar el Partit Comunista d’Espanya. Unes lletres negres amb una estrella de cinc puntes en lloc del punt de la i, sobre una plana totalment vermella, n’anunciaven el nom: Triunfo. D’aquell núm. 742 encara en guardo l’exemplar, com de tots els que van venir després. Per què des d’aquell moment la vaig comprar cada setmana fins al final. En aquell moment no sabia pas qui eren aquella gent (l’Eduardo Haro Tecglen, el Manuel Vázquez Montalbán, la Maria Aurèlia Capmany, l’Enrique Miret Magdalena i molts altres), però si que vaig entendre de seguida que la seva manera d’explicar el present no tenia res a veure amb el que sentia al Telediario de TVE.

Vaig descobrir tantes coses aquell any i els següents que he guardat la col·lecció incompleta de Triunfo com un petit tresor personal que testimonia moltes de les coses que vaig viure. I vet aquí que avui he descobert que Ediciones Pleyades i la Universidad de Salamanca han col·laborat per digitalitzar la col·lecció de Triunfo i que es pugui consultar a www.triunfodigital.com

Tot plegat pot ajudar a no oblidar el període fascinant de les dècades dels 60, 70 i 80 del segle XX. Al capdavall som tant la memòria que ens van llegar els avis com la nostra, i si hi ha alguna cosa a la qual estem obligats, és a transmetre-la als nostres fills. La memòria és una bona vacuna per afrontar el que hagi de venir.

Teatre Nacional?

[Fotografia de Ricard Gratacòs]
M’ho havien advertit. Però tot i així, ahir al vespre vaig cometre la imprudència d’anar al Nacional a veure En Pólvora. I la veritat és que vaig sortir-ne més escaldat encara del que, després d’haver llegit les crítiques als diaris i d’haver escoltat l’opinió d’alguns amics, em pensava.

A banda del Jordi Banacolocha, que coneix el seu ofici, la resta d’actors i actrius sembla que no hagin entès pas què és un drama. L’Anna Sahun, el Julio Manrique, el Santi Ricart i el Marc Rodríguez es passen l’hora i tres quarts que dura l’obra corrent accelerats per l’escenari i cridant, sense matisos, el text d’Àngel Guimerà. Sobreactuen de tal manera que en lloc de crear en l’espectador la tensió pròpia del drama, fan una trista caricatura de les passions que Guimerà volia transmetre. Res del que passa a l’escenari és creïble, i això que el director -el Sergi Belbel– parla al programa de mà d’una obra intensa i apassionada. No n’hi ha d’intensitat ni de passió, perquè la dicció del text és tan plana i tan buida que resulta estrident.

I la llàstima és que el text dóna de sí, tant pel que fa a les passions de l’instint -l’amor, el sexe, l’odi, la ràbia, l’ambició-, com pel que fa a les qüestions socials -la revolució industrial, les vagues obreres, la relació entre els amos i els obrers, l’ascensió en l’escala social o la violència latent-, però amb actors i actrius amb tant pocs registres com els que s’encarreguen de la representació no és possible que tot això aflori a l’escena.

Costa d’entendre que a un teatre que se suposa que és l’aparador de l’excel·lència del que es fa al país, s’ofereixi un espectacle de tan poca qualitat. Què és el que passa? Quina ha estat la feina de direcció sobre una colla d’actors que semblen haver estat abandonats dalt de l’escenari? Es tracta de fer calaix a base de rostres que ha fet populars la televisió? La parafernàlia de l’edifici ens ha fet oblidar que és en la paraula que hi resideix la màgia del teatre?

Mentre m’avorria enyorava la idea que tenen el Josep Maria Flotats o el Lluís Pascual del que ha de ser un Teatre Nacional. Per què com va dir la R. quan sortíem de la sala, la sensació era la d’haver anat a veure una funció de les que feien al teatre de la parròquia, i el TNC no hauria de ser pas això. Tot plegat, quin espectacle més trist.

Tardor robada

La placidesa de l’aula, que era plena de silenci i d’un sol amable d’octubre mentre els alumnes s’afanyaven a resoldre l’examen, s’ha trencat de cop i volta. Del carrer ha començat a arribar un soroll persistent i prou molest per esvair la concentració de tothom.

Quan he tret el cap per la finestra, el primer que he vist han estat les branques de les moreres del carrer de sobre de l’escola que anaven caient una darrera l’altra de l’arbre al terra. De seguida he vist, també, una colla de treballadors de la brigada municipal que, armats d’un compressor i tisores pneumàtiques, envestien els arbres fins a deixar-los ben despullats. Després aplegaven a tota pressa les branques i les trituraven dins d’un remolc que s’enduia les restes de manera que, al cap d’una estona, al carrer no hi quedava cap rastre de les mutilacions. Res a dir si no fos perquè aquelles pobres moreres encara no només no havien perdut ni una sola fulla, sinó que ni tan sols no haviem començat a esgrogueir-se, de manera que sobtava el contrast entre les branques ben carregades de fulles d’un verd encara intens i una podada tan radical i prematura.

Potser m’equivoco, però a casa sempre he sentit dir al meu pare que a l’hora de podar no s’ha de córrer, que s’ha de fer quan ja no fa calor ni el fred és, encara, cru, i que cal esperar que la planta s’adormi i ja no hi corri la saba per estalviar-li cap patiment. I no és pas que a casa siguem una colla de sentimentals, però sabem que les plantes són éssers vius.

Però es veu que els nostres administradors no ho veuen així, sinó que cal ser molt diligents -en aixó si- per evitar que cap fulla embruti el terra, que un cop s’ha acabat l’estiu s’han d’aplegar les ombrel·les fins l’any que ve i afanyar-se a penjar les llums de Nadal. Com si s’hagués decidit que enguany ens la podíem estalviar la tardor, l’endemà passat de la podada ja he vist una altra brigada d’homes penjant la decoració nadalenca als carrers. Ja només falta que per saber com vestirnos, ara vinguin els del corte inglés a dir-nos quina època de l’any és.

Me’n recordo de com m’agradava, quan era petit, caminar arrossegant els peus entre les fulles seques que acotxaven el terra i sentir el crec-crec que feien al trepitjar-les. Aquest so i aquells colors eren l’anunci subtil de què, encara que no ho semblés, alguna cosa estava passant. Als pobles -no sé com s’ho feien els nens de ciutat- apreníem a observar tot de petits senyals que ens ajudaven a situar-nos en el món. Cada moment de l’any tenia les seves olors, els seus sons, els seus colors, i la seva presència en la cadència del temps ens ensenyava a percebre els detalls més petits de la vida.

Tinc la sensació que ara, quan se’ns força a saltar del brogit de l’estiu al brogit del Nadal sense un espai intermedi pel silenci ni per la quietud, sense temps per adonar-nos dels canvis que es van produint en l’entorn i en nosaltres mateixos, ens estan prenent un munt de sensacions, i que habitem, cada dia més, en un món on només és ben vist el sentit pràctic. Si no preservem cap moment per submergir-nos en els matisos dels colors o de les olors o del tacte, la nostra vida es veurà abocada a aquella estranya asèpsia que ens inquieta quan la nit ens atrapa pels passadissos d’un hospital.

Quan penso en la mort m’imagino un estat d’asèpsia absoluta de la ment del qual se’n pot salvar, només, el cos. Al capdavall, la sensació de viure es desprèn dels canvis que som capaços d’observar en la matèria. Potser és per això que no recullo les fulles dels arbres al jardí, que m’agrada deixar que la figuera i la blada i l’àlber facin al voltant de la soca un cèrcol de color que va canviant cada dia fins a desaparèixer del tot. Després, la terra s’adormirà sota el seu abric i arribarà el fred, però l’hivern no serà tan dolorós perquè al record, com quan era un nen, hi portaré encara tots els matisos d’aquesta tardor que ens han volgut robar.

kinzena poetika 2006

La Sílvia Amigó i el Jordi Ribas, que ens diuen que Estimar la poesia és estimar el món tal i com hagués pogut ser, han donat cos, a Vilafranca del Penedès, a una altra kinzena poetika.

El programa que van presentar la setmana passada es va encetar ahir al migdia amb Joan Vinuesa i Noel Tatú. D’aquí a una estona es pot sentir el Roger Puig. I a partir de demà i fins el dissabte 28 podrem escoltar a Lluís Urpinell, Jordi Vintró, Toti Soler, Jordi Jané, Manel Güell, Frederic Cuscó, Josep M. Verge, Narcís Comadira, Anna Subirana, Joan Saura, Jordi Guardans, Carles Guillen, Miguel Poveda, Marta Rodríguez, Toni Regueiro, Josep Riera, Xavier Amorós, Carles Hac Mor, Ester Xargay, Túrnez i Sesé, Carles Rebassa, Jony Rodon i Enric Casasses.

Es pot trobar informació detallada dels llocs i les hores en què es faran tots i cada un dels actes aquí. I un any més gràcies, Jordi i Sílvia.

La vida dorment

“De fet, aquell hivern vaig veure per primera vegada els turons, el rierol i la foscor profunda del bosc que es tancava al fons com uns éssers vius que se’ns imposaven. I era astorador adonar-se de la mirada ingènua que fins aleshores havia determinat la meva relació amb la natura. No veia més que pedres, troncs, fulles, aigua impetuosa que corria entre els arbres… De sobte, en la vida dorment descobria una intimitat vulnerable, la necessitat del descans, la fatiga dels troncs i les branques, i això sol transformava la vegetació, els còdols i la pluja en essers que, com jo mateixa, al final del dia se sentien dominats per un alentiment complet i sense energia. Sé que aquell dia el meu organisme jove es va trasvalsar, però aleshores encara no ho podia dir en veu alta. Era impúdic dir al pare que una cosa més gran que ell, més imposant i més trascendent, se m’acabava de revelar.”
Jordi Coca dixit.

Els contorns del xiprer

[Fotografia de Ricard Garcia]

Per diferents canals algunes persones us heu interessat per l’anunci que vaig fer ara fa un any. El cas és que llavors vaig fer públic aquí que m’havia estat concedit el XVè Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell-Vila de Sallent, consistent en l’edició del llibre guanyador l’any següent, és a dir, aquest setembre. Però, ara com ara, no n’hi ha de llibre, i Els contorns del xiprer segueix pendent de publicació.

Al juliol vaig saber, després d’intentar posar-me en contacte diverses vegades amb la Comissió organitzadora del premi, que l’edició estava aturada. No entenc què esperaven a dir-m’ho. D’altra banda, les explicacions i raons que se’m van donar són del tot insatisfactòries, ja que no tenen res a veure ni amb la qualitat, millor o pitjor, del llibre ni amb aspectes tècnics de caire editorial. És trist, però sembla que la raó no era una altra que les picabaralles polítiques entre la Comissió del premi i l’Ajuntament de Sallent. Sembla que la Comissió -propera a un determinat partit polític- ja havia gastat tots els diners, i que l’Ajuntament -d’un altre partit- ja no li donava més subvencions. I resulta que jo, que res no en sabia dels partits polítics i que només m’hi havia presentat amb la il·lusió de publicar, n’estic pagant els plats trencats.

Quan vaig saber tot això, vaig insistir que si no havia de ser pel setembre, el llibre es publiqués pels volts de Nadal, i vaig proposar a la Comissió un marge de temps, fins al setembre, perquè busquessin la manera de fer-ho i em donessin una resposta. La meva confiança ja era ben poca i, efectivament, la resposta ha tornat a ser negativa. Això sí, amb la petició que no els retiri la confiança -com si fos fàcil després que no hagin complert la seva paraula-, que el setembre del 2007 el llibre s’editarà amb tots els ets i uts. Ja no sé que pensar, però em sento enredat i penso que, en realitat, la literatura, i sobretot la poesia, importen ben poc. Ara que s’acosten eleccions sentirem molts polítics de fireta sentenciar sobre la importància de l’educació i la cultura, ja se sent com assagen. Però no cal fer-ne massa cas, és com qui es muda molt per anar a bodes i a mig àpat ja comença a perdre els papers i a ensenyar les seves credencials de debò. Doncs bé, la cultura fa bonic com la corbata, però un cop a l’escó ja ens la podem treure, no sigui cas que ens faci nosa.

Bé, ja he rondinat prou, i el que volia dir és que aquells que us heu interessat pel meu llibre no caldrà que espereu al setembre del 2007 -això és més llarg que el part de la burra, diuen al meu poble-, ja que cada setmana penjaré en aquest enllaç que anomeno Els poemes d’Els contorns…, un dels poemes del llibre tal i com allà hi apareixen. Avantatges de l’internet i els blogs!

No importa què

Llegit a Obreda:
“La mort em du a pensar en la mimesi
pel fet que assolim, finalment, amb el retorn dels nostres cossos,
allò que mai no serem capaços de fer amb pigments,
de dir amb paraules: ser amb el cos no importa què.”
Perejaume dixit.

Carta a Federico

Esborrar les il·lusions d’aquella modernitat i cultura noves que s’havien començat a escampar per l’Espanya republicana és el que pretenien els feixistes que, avui fa 70 anys, van assassinar Federico Garcia Lorca. Però colgar el seu cos d’amagat als afores d’Alfacar no va servir per emmudir les seves paraules, encara ara es pot sentir la seva veu amb una claredat que emociona. Només la desmemoria pot matar-nos del tot. És per això que transcric avui aquí la carta que vaig escriure, fa sis anys, després d’haver conegut les cases granadines del poeta:

En la Huerta de San Vicente, la tarde del 12 de abril de 2000.

El olor y el tacto de los muebles nos habían ungido ya en Fuentevaqueros. Erizado el bello, la piel de gallina, un nudo en la garganta… Y con la mirada limpia tras haber llorado esa misma mañana en el Salón del Trono de la Alhambra llegamos, en esa tarde cálida y fértil de abril, a la Huerta de San Vicente. La simple visión de la casa entre los árbolesme llenó, ya, de gozo.

Entramos un pequeño grupo de 11 o 12 personas -conocidos algunos, otros no- acogidos cariñosamente por alguien que te estima y que nos mostró tu casa como quien da un abrazo sincero. Ofreció sentarse al piano a quien de nosotros quisiera, aunque nadie se atrevió; me hubiese gustado en ese momento ser músico para dejar las huellas de mis dedos donde las tuyas.

Recorrimos a continuación la casa y busqué tu presencia en todo cuanto veía; y ocurrió algo que aunque no había imaginado, supe de pronto que deseaba intensamente. Quien nos guió durante la visita preguntó ahora si alguien quería leer para todos alguno de tus poemas. No dudé un solo instante en ofrecerme. Yo, que hasta ese momento me había contentado con acariciar suavemente la madera de tu escritorio, podía ahora leer uno de tus poemas para quienes allí estábamos y para quienes llevaba en el recuerdo. En tu propia habitación, austera, y junto a tu escritorio, dejando que mis manos reposaran sobre el rastro de las tuyas…

Al azar apareció el Diván del Tamarit en un viejo volumen de la obra completa de Aguilar, y del Diván saltó, ágil y tremenda a un tiempo, la Gacela del niño muerto. No quise cambiar tu elección, tuve la sensación de que eras tú quien allí me llevaba de la cintura y me empujaba a vivir lo que iba a ocurrir.

Con una voz que tuve que rescatar de los pozos profundos del alma, y arrastrándola hasta la garganta con todas las fuerzas que pude reunir, leí. Leí tus versos muy despacio, los sentía en la garganta, en la boca, en los labios con la misma intensidad que se siente la carne. Sentí que estabas en mí, que me poseías, que los dos juntos y a un tiempo modelábamos el poema para que se hiciera en aquellos instantes Poesía. Estaba profundamente emocionado y traspuesto. Creo que también algunos de quienes nos acompañaban percibieron esa emoción.

Tú me abriste, Federico, y ya desde entonces herido…

Des de la nuesa…

[Fotografia de Luc Selen]


mai com qui dóna un cos

i des de la nuesa devallar
al pou de silencis que alimenten la veu,
paraules que llanço de mi a tu
i en elles estimar-te
perquè en elles et tinc
i em dono i t’anomeno i callo…

ja ho saps, sóc silencis
que engendren tot el que dic,
paraules, amor

i com qui dóna el cos, també

i des de la nuesa pujar
al cim dels gestos que alimenten la vida,
amb les mans prendre’t
i amb elles estimar-te
perquè amb elles et tinc
i em dono i t’encalço i visc…

ja ho saps, sóc gestos també
que engendren tot el que sóc,
paraula i mans, amor