En l’aire del migdia…

Llegit a Hostes, Premi Carles Riba 2005:

En l’aire del migdia, tot perdura:
saba profunda la que tant respira
les hores de la font d’una altra casa.
Casa ampla, veritat on cull la sembra
la mà antiga d’un món sense miracles.
Ara mateix, quan cada amor sadolla

la seua gran conjura, viure és creure.

[Fotografia de Jan Stevens]

Obrir

“Siempre he estado fascinado por abrir una ventana, abrir un camino, abrir una brecha. “
José Guerrero dixit.
[Pintura de José Guerrero, Señales amarillas, 1973]

Perímetre

Llegit a El signo del infinito y la felicidad, al suplement Babelia d’El País, ahir dissabte:

“Cada hombre es el centro de una circunferencia cuyo perímetro es el horizonte…”

Clara Janés dixit.

Més poesia africana

Com que una cosa en porta una altra, l’entrada anterior m’ha portat a la memòria l’actuació, al Festival Internacional de Poesia de Barcelona de fa tres anys, de la Werewere Liking, unapoeta en llengua bassa. Va ser impressionant la seva manera de recitar, o de representar gairebé, els poemes damunt l’escenari del Palau de la Música. Els poemes, com els grans rius que contenen la vida, fluien d’ella a nosaltres amb una frescor oblidada en aquest món nostre -ai!- tan modern. A continuació una mostra:

ARENGAR ELS CAPTAIRES

Aï su u mbébél bé mwèt
Tèhè wè minpông mi môl wèè ngohop njock

Su ma tuba wèè sèguè sèguè

Ni likôl li minlung wèè môlô sép

Sèrbak konbak su u mbébél bé mwèt

La cara no desagrada mai el seu amo
Tothom es troba maco i més que res no vol callar-ho
Fins i tot amb narius com forats de trompes d’elefants
La cara marcada per la verola com als temps d’abans
Les natges sarnoses de nyam polsós en temporada seca
Tothom es troba maco i tothom s’ho confessa
Davant d’un mirall de cara o de gairell
Tothom es delecta s’estufa i no hi cap a la pell
Eééé sèrbak konbak su u mbébél bé nwèt éi!

El meu nom és “Lentament, Filla de la Cursa, Soroll del Pas de Cargol
No se’l sent però se’n veuen les empremtes, tant si es vol com si no es vol”
Mestra de la paraula cantada, domo sons de cítares i guitarres,
Cants de les gènesis i d’iniciades hermafrodites llengües agusades
Desxifro en les ballarines hermenèutiques els signes traçats al revés
I sobre els passos de ball els hi traço la gènesi de l’univers un cop més

Maca com a menuda que sóc vull arengar els captaires
I invitar-los a la meva taula de sons per tastar una paraula nova
Els demano que escoltin la Mestra de la Paraula Cantada,
I els dic: Mè Mayèmbè Ma Ngo Ngwé Kim Koo
A Tagbèguè U Nok bé U Téé Ndigui Likèng
Talén Fola! Mè Nkôt Nganda Ni Ndinga mbôn Mbéé Mbôn Koo
Mè Nsôhbè Nding ni Mandjan mèn mè nkahal téndèl Mbock
Aiiii, Paraules d’aigua pura, paraules de foc, paraules de pedres i de ferro fos
Veniu a escoltar la meva paraula, veniu a reinventar una nova marxa del món
Nèguè masa ya kiri là éi nèguè masa ya kiri la, sense vergonya de la nostra marxa del món

Els adults juguen a jocs de l’infern, els jocs de foc
Als adults els agrada jugar a dominar, a manipular
Jo em dirigeixo al nen que al fons de tu sobreviu
El nen no sempre compren per quin motiu
Els adults desaprenen tan depressa a jugar
A reinventar el món sense desesperar
Jo vull Arengar tots els captaires fins a la total estimulació
D’allò que els queda, al més pregó, d’infantesa i d’inspiració
I els dic: Mè Mayèmbè Ma Ngo Ngwé Kim Koo
A Tagbèguè U Nok bé U Téé Ndigui Likèng
Talén Fola! Mè Nkôt Nganda Ni Ndinga mbôn Mbéé Mbôn Koo
Mè Nsôhbè Nding ni Mandjan mèn mè nkahal téndèl Mbock
Paraules d’aigua pura, paraules de foc, paraules de pedres i de ferro fos
Veniu a escoltar la paraula, veniu a reinventar una nova marxa del món
Nèguè masa ya kiri là éi nèguè masa ya kiri la, sense vergonya de la nostra marxa del món.

Traducció de Mireia Porta.
(El que es diu en llengua bassa queda traduït en els versos que ho segueixen. )

Dia mundial de la poesia

Aquest matí, darrera del Dia Mundial de la Poesia, he anat ensopegant amb diferents pàgines que m’han portat del missatge del Director General de la UNESCO a Léopold Sédar Senghor, un poeta que desconeixia del tot, fundador del concepte de negritud. Entre les poques coses que de moment he pogut entrellegir, hi he vist reflectit el que sovint miro d’explicar a l’aula sobre la consistència del llenguatge i la seva força quan ell diu que n’hi ha prou de nomenar alguna cosa perquè sota el seu signe hi comenci a brollar el significat.

La meva primera intenció era la de transcriure aquí l’entrada que vaig penjar a Els contorns del xiprer el juny passat amb el títol de Poesia, però els camins d’Internet m’han portat cap a una altra banda i m’he quedat, a la fi, amb els versos de la Dona negra de L. Sédar Senghor.

Una altra vegada sembla que la poesia, tot i que sembli imperceptible, pot esdevenir la mesura de totes les coses.

De temps farcida

De temps farcida

ara s’ajeu la tarda;

fuig la tempesta.

 

[Fotografia de Maria Asensi]

La tarda que fuig

Ja fuig la tarda,
temps sense espera,
ferida de cristalls.

Llum quieta

De mel i de cotó i de llum quieta

s’omple l’aire que respiro

quan per besar-te el pit

hi acosto els llavis…

[Fotografia d’Ana Vazan]

L’infinit

L’infinit a la teva espatlla…