La tarda que fuig

Ja fuig la tarda,
temps sense espera,
ferida de cristalls.

Llum quieta

De mel i de cotó i de llum quieta

s’omple l’aire que respiro

quan per besar-te el pit

hi acosto els llavis…

[Fotografia d’Ana Vazan]

L’infinit

L’infinit a la teva espatlla…

Dir el silenci

Llegit a Els detalls del món:

“…escriure és dir el silenci,
convertir grums de silenci en paraules.”
Mesquida dixit.

Insospitadament

Insospitadament, aquell vespre de diumenge d’ara fa quatre mesos, vas posar un llarg punt i a part. Havies penjat al blog el que anomenaves Dissolució, vas parar la màquina i te’n vas despreocupar.

Però quan a l’endemà la vas tornar a engegar i vas llegir amb una mica de distància el que havies escrit la tarda anterior, vas descobrir que sense haver-ho previst allà s’acabava el camí, i et vas refugiar en el silenci hivernal.

T’havies arribat a creure capaç de construir un món fortificat que et protegís de totes les teves pors, però la deriva dels qui no saben els camins es va convertir en una amenaça soterrada que anava minant els basaments del teu castell. I finalment, els desordres de la imminent primavera t’han recordat la fragilitat dels murs de pedra aixecats per la ma de l’home.

Aquests darrers dies, quan la llum de la mimosa i els brots prenyats dels boixos desafien les restes de l’hivern, et comences a atrevir a travessar els esvorancs del temps a les muralles. Però ara saps que la vida és tan fràgil com ho són els castells de cartes que en qualsevol moment pot derruir l’atzar. Per això, per preservar la vida encara que el castell caigui una vegada i una altra, vols omplir els seus fonaments de paraules.

Castell de cartes

Juga el temps amb baralla falsa.
Mossegues la polpa d’uns llavis
i el món és un castell de cartes.

Vida secreta

Sembla que aquest octubre se’ns hagi omplert de secretes vides; la setmana passada amb la Coixet, avui amb el Toti Soler. I és que aquest migdia, a Vilafranca, hem gaudit del luxe de sentir en directe i de primera mà la Vida secreta del Toti Soler.

Era el darrer dels actes de la Kinzena Poètika d’enguany, la cinquena ja, i un centenar de persones ens hem reunit a l’auditori de la Creu Roja a escoltar aquesta nova creació del Toti Soler. És una Vida secreta feta d’intimitat i delicadesa. Gairebé recollit sobre la seva guitarra, el Toti hi filava emocions tan fràgils i tan essencials com la tremolor d’una tela d’aranya travessada d’aire, de llum, de minúscules gotes d’aigua.

Amb els ulls tancats em podia submergir -com qui ho fa en una mar on ningú encara s’hi ha banyat- en una música gairebé quieta i sentir el tacte dels sons amb tot el cos. La veu de la Sílvia Amigó s’ha afegit a la música del Toti per recitar Pessoa i aleshores tota la poesia, com una plàcida esgarrifança, m’ha deixat sentir el flux destil·lat de tantes vides secretes sota la pell:

[…] e depois, fechada a janela, o candeeiro aceso,
sem ler nada, sem pensar em nada, nem dormir,
sentir a vida correr por mim como um rio por seu leito,
e lá fora um grande silêncio como um deus que dorme.
……………………………………………………………………………..
[…] i després, tancada la finestra, encès el llum,
sense llegir res, sense pensar en res, sense dormir,
sentir la vida fluir en mi com un riu pel seu llit,
i a fora un gran silenci, com un déu que dorm.

(Fernando Pessoa: Poemes d’Alberto Caeiro, Ed. del Mall, St. Boi de Llobregat, 1986)

Quan he tornat a obrir els ulls he descobert la bellesa en les mans del músic. Mans capaces de construir la bellesa, capaces de donar vida a la matèria, de contenir unes altres mans, o el rubor d’un rostre, o la gravidesa d’un pit. Mans capaces d’acaronar la vida secreta. El més bell que hi ha en un home són les mans d’un home.

Isabel Coixet

Per què callem? On viuen les paraules? Què fa que les pronunciem? Per què només poden travessar la frontera dels llavis si estimem? Quins estranys misteris contenen? Aquestes preguntes i altres em corrien pel cap ahir al vespre, al Renoir, mentre m’envaïa La vida secreta de las palabras de la Isabel Coixet. A estones vaig sentir que jo era la Hanna (Sara Polley), a estones el Josef (Tim Robbins)… I em preguntava com ho fa això la Coixet, com sap qui sóc, com sap qui som, com sap quina és aquesta doble vida que ens flueix amagada sota la pell, a la base del crani, entre les vísceres?

Veia la pel·lícula i recordaba un conte de la Soledad Puértolas, La corriente del golfo. També allà sembla que no hi passi res i, en canvi, hi és tot. Hem après a dissimular quan el que hauríem de fer és desprendre’ns de tantes i tantes coses que ens enterboleixen la mirada i amb les quals evitem mirar el dolor, el que ens infligim nosaltres mateixos i, sobretot, aquell amb què sotmetem els qui no pertanyen al nostre món. Sembla que vulguem oblidar que la vida està feta de dolor, però la trampa està parada i no ens adonem que del dolor compartit hi pot néixer l’amor. Només quan som capaços de guarir les nafres de l’altre, o quan li podem lliurar el nostre cos ferit, podem sentir la força brutal de les corrents soterrades de la vida.

Quan vaig veure l’anterior pel·lícula de la Isabel Coixet, Mi vida sin mi, ja ho vaig pensar, i ara hi torno: Quanta saviesa hi ha en aquesta dona i en el seu cinema. Ens dirigeix la mirada gairebé sense dir i crea un discurs net, fa fora de la imatge tot el que és superflu i només deixa que hi aparegui el que realment ens nodreix: la llum que pot contenir una mirada, l’instant de felicitat que ens recorda un sabor, l’olor d’ametlles d’un cos net, la carnositat dels silencis i els secrets que contenen les paraules que els emmarquen, una mà que acull les nostres ferides, la companyia que ens fem… Tota la resta és mentida.

Orenetes

Aquest matí t’has quedat bocabadat davant de centenars i centenars d’orenetes que volaven nerviosament sobre els jardins de l’edifici del davant d’on treballes. Traçaven breus línies a gran velocitat i de sobte les trencaven amb violents girs. A mesura que passava l’estona no només no disminuïa la fressa, si no que nous estols d’ocells s’afegien al que semblava una frenètica dansa ritual fins a formar un gran núvol que, en continu moviment, girava sobre ell mateix sense que es produís cap accident, com si totes i cada una de les orenetes haguessin assajat llargament el seu vol fins arribar a ser ocell i estol a l’hora. Quina utopia per a nosaltres! -has pensat mentre admiraves la seguretat del seu vol aliè a les nostres discussions d’aquests dies, ignorant les dèries estatutàries més o menys il·lusionades d’alguns i les febrades apocalíptiques d’altres, però sabedores de veritats que a nosaltres se’ns escapen i que venen de molt més lluny que la nostra curta memòria.

Acostumat a veure com cada any les orenetes s’agrupen als fils de la llum per migrar, has pensat que el que havies presenciat potser hi tenia a veure. Has preguntat després si algú sabia quin era el significat de les maniobres que els hi havies vist a fer, i hi ha hagut qui ha dit que potser és que ve un canvi de temps. Llavors, en lloc de pensar en el temps meteorològic, inconscientment ho has associat amb el temps històric… Potser si que tot plegat fos senyal d’un canvi. Però de totes maneres, l’únic que a hores d’ara és cert és que les orenetes se’n van i que ens haurem de consolar amb l’esperança de què vulguin tornar de les terres càlides de l’Àfrica a poblar els nius que han deixat buits sota els voladissos de les nostres cases.