De Florència, 4

Anàrem al Bargello convençuts que no podríem veure el David de Donatello, ja que està en procés de restauració. Per això, quan ensopegàrem amb el Mercuri de Giambologna alçant el vol sobre el seu propi eix, ja ens sentírem satisfets de la visita. Però de seguida va saltar la sorpresa, és cert que s’està restaurant el David, però s’està fent a la sala on habitualment s’exhibeix i de cara al públic. L’escultura reposava ajaguda sobre dues peces de fusta que la mantenien gairebé en l’aire. I allà mateix, davant nostre, una restauradora anava treballant delicadament sobre un dels peus del David al mateix temps que explicava el que feia a qui li demanés. Veure el tracte delicat que la peça, estirada, rebia de les mans curoses de la restauradora, feia pensar que si l’escultura ens transmet emocions és perquè, efectivament, és viva.
Ja ho sabeu que n’hi ha un altre de David important a Florència, el de Miquel Àngel; però jo sempre m’he inclinat per aquest de Donatello, i la veritat és que no sé massa el perquè. Potser perquè aquest ja no manté la mirada desafiant del majestuós David de Miquel Àngel, sinó que sembla que comenci a abaixar el cap com si volgués mirar dins seu mentre mesura les conseqüències de l’acte que acaba de cometre. El de Donatello, amb el seu aspecte més pueril i més delicat, encara no un home, sembla que estigui descobrint el pes dels dubtes i les contradiccions. No ho sé, però mentre la contemplació del de Miquel Àngel em transmet la força del vencedor, aquest altre de Donatello m’evoca els sentiments de quan encara amb la innocència d’un nen, s’executen els primers actes d’home. Una barreja de fragilitat i vertigen difícil d’explicar.
0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Anima’t a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.