De la lletjor

Encara sort del refugi de la poesia o de la música que ens salven d’un entorn del tot mesquí i rònec. I ho dic perquè, sense ni tan sols sortir al carrer, puc veure sovint com des de la cabina d’alguns dels molts camions que entren i surten de la zona industrial propera a casa, es llencen ampolles, llaunes i també bosses amb deixalles. Fa temps que també s’han afegit a aquesta pràctica els conductors d’alguns cotxes i, també, alguns vianants. Tot va començar quan després de la fira –a l’abril ja en farà un any- ningú es va preocupar de recollir les deixalles que havien quedat, però tampoc ningú va fer que, qui en fos responsable, fes la seva feina.

Com d’il·lús que vaig ser quan, fa unes setmanes, vaig tenir una petita esperança al saber que tindria com a veïna la Policia Local. Vaig pensar que ara que segur que hi passarien les patrulles, potser si que se n’adonarien de l’estat de la neteja pública i curosos com són amb les coses del poble i els seus veïns, cridarien l’atenció a qui convingués. Però no, passen i tornen a passar sempre en una mena d’èxtasi que els evita de veure coses tan terrenals. Què hi farem, potser és que han estat cridats a més altes missions que escapen a la meva comprensió.

El cas és que des de fa mesos, molts mesos, això que veieu a la fotografia és el que em trobo cada vegada que entro o surto de casa. De res han servit els continuats avisos als serveis tècnics corresponents de l’Ajuntament, de res ha servit fer-ho notar personalment a algun Regidor, de res han servit tampoc els precs als escombriaires que passen carrer amunt i avall amb una flamant màquina-escombradora i que recullen una i altra vegada la brossa de determinats trams de carrer, sempre els mateixos, ignorant el que s’acumula uns metres més enllà.

Passejar per determinats indrets de Martorell causa molta tristesa, perquè t’adones com una vegada i una altra es desaprofiten les possibilitats de construir una ciutat amable, on sigui agradable viure-hi, lluny de la pèssima imatge que als pobles veïns tenen de nosaltres: soroll, brutícia, trànsit… Lletjor, en definitiva.

Sembla que la desídia i la deixadesa siguin dues de les característiques dels que vivim en aquest poble i també, és clar, d’aquelles persones que han estat escollides per ocupar-se de la cosa pública, que també destaquen –ara i abans- per la petulància que exhibeixen quan algú els crida l’atenció sobre la realitat del municipi. Segur que a més d’un i d’una li pot semblar una beneiteria, però cada dia que passa estic més convençut que la categoria moral per la qual ens regim no està tan allunyada com pugui semblar de la lletjor en què vivim submergits. Nulla estetica sine etica.

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Anima’t a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.