Ricard Garcia | De l’educació, les elecciones i el mercat

Sempre hi dono voltes al sentit que té o ha de tenir aquesta feina d’ensenyar que fa 25 anys que faig. Però aquests dies que els polítics surten a la tele a vendre el seu producte, encara n’hi dono més. No és que en sàpiga molt d’ensenyament, però com que de les altres coses encara en sé menys i és més fàcil que m’enredin, quan llegeixo les propostes electorals me’n vaig directe als paràgrafs on es parla d’educació, a veure què hi diu. I quan ho llegeixo, arribo a les mateixes conclusions que explicava el Xavier Antich en un magnífic article a La Vanguardia d’abans d’ahir. El panorama és decebedor, tothom s’omple la boca –polítics i no- parlant de la gran importància de l’ensenyament pel creixement del país, però després només ens trobem amb inversions ridícules i amb decisions senzillament estrafolàries.

Què és el que passa en aquest país nostre, que en lloc de tenir en compte l’experiència dels qui són cada dia al peu del canó, es viu tant de cara a la galeria? Perquè ara, tothom anuncia solucions miraculoses per millorar l’educació dels nostres alumnes, però quan hagin passat uns mesos de les eleccions només serem capaços de discutir sobre si a les escoles ens aguanten els nens un dia més o un dia menys, sobre si van o no de colònies, sobre si l’ordinador és o no és prou bo, i etcètera. Soroll i soroll que no ens deixa sentir quins són els problemes de fons.

Sovint em pregunto per què no s’encaren de debò problemes com el del cada cop més minso nivell lector dels nostres alumnes a primària, a secundària i a la universitat, així com la dificultat que tenen per expressar-se amb coherència. No entenc que no ens faci por -a mi me’n fa, i molta-, constatar el creixent desinterès intel·lectual dels estudiants de batxillerat i universitaris. I tampoc no entenc que no ens preocupi tenir una formació professional que de veritat formi oficials i tècnics que es puguin incorporar a les empreses amb unes mínimes garanties de saber fer la seva feina. O que les fornades de mestres i professors que s’incorporen a la docència, ho facin –amb excepcions molt lloables, és clar- per repetir als seus alumnes allò que ‘s’han après’ sense gaire sentit crític ni mai haver experimentat amb els coneixements rebuts.

Podria anar fent llista, però em sembla que amb el que he dit ja n’hi ha prou. Tot plegat em fa pensar, una vegada més, que a aquest ens totpoderós que en diem mercat no li interessa aquella vella, i bella també, idea de l’educació com a instrument que permetia alliberar-se de la servitud. Ara com ara, però, vivim en una il·lusió de llibertat, i són molts els joves que, sense una formació sòlida des del punt de vista professional i humanístic alhora, estan abocats a ser mà d’obra barata i compradors compulsius en lloc de persones que es valorin pels seus coneixements i les seves habilitats.

Doncs bé, ara que s’acosten les eleccions, torno a parar l’orella per escoltar què en diuen els polítics de l’ensenyament a Catalunya, i el que sento no m’agrada. Tot i la migradesa de l’Estatut, tenim plenes competències en educació. Per tant, potser el que ens fa falta són polítics que escoltin les veritats que es viuen a les aules i que siguin prou valents per plantar-hi cara. Si no ho fan, acabaré pensant que, com al mercat, també a ells els convé més la deseducació que tant triomfa a la televisió, que no pas haver-se-les amb uns ciutadans carregats de sentit crític i ben formats.

[17 de novembre de 2010]