Del paisatge

“El paisatge és pell: una certa transformació del món en pell. Aquesta percepció de la natura sentida com a pell -de vegades com la pell d’un mateix, d’altres vegades com una pell enyorada o desitjada- va arribar al paroxisme a finals del segle XIX.

Certament tot el paisatgisme, però en especial el d’aquell moment, explora una zona erògena entre la humanitat i el món, una ufana cromàtica amb què el món, en agafar-lo amb els ulls, se’ns dóna o fa que se’ns dóna. L’aproximació és tal que, molt sovint, el paisatge és l’ésser humà dels elements: el ser-nos humans, o gairebé, els elements.”

Perejaume dixit.