Unknown

Delibes i la iaia Ana

Des de divendres al matí, quan vaig sentir a la ràdio que Miguel Delibes havia mort, que no paro de pensar en la meva àvia materna. La iaia Ana era de Lorca i va venir a Catalunya l’any 1955 deixant enrere un món tant ple de misèria i humiliació que mai més no hi va voler tornar.  I quan algú, encuriosit pel deix murcià de la seva parla li preguntava d’on era, ella sempre responia el mateix: De donde coman mis hijos. 
La iaia Ana mai no havia anat a escola i no sabia, és clar, ni llegir  ni qui era Miguel Delibes. Tampoc li agradava massa mirar la tele, se li feia estranya aquella finestra per la qual hi havia gent que entrava a casa i ens parlaven amb massa confiança. Però tot i no agradar-li un dia me la vaig trobar asseguda davant del televisor, ella que mai no ho feia, mirant-se atentament i amb els ulls entelats una pel·lícula. Sorprès em vaig asseure al seu costat i tots dos junts vam acabar de veure, en silenci,  l’excel·lent versió cinematogràfica que Mario Camus va fer de Los santos inocentes de Miguel Delibes.
Quan es va acabar la pel·lícula, la iaia plorava amb una estranya barreja de tristor i d’alegria que jo no acabava d’entendre. ¿Por qué lloras, iaia? Mai no he oblidat la seva resposta: Porque somos nosotros, nene, porque somos nosotros… Va reconèixer la Régula, el Paco i  els seus fills, va reconèixer l’Azarías, a Don Pedro i als señoritos, i va veure a la pantalla tot un món d’abusos i humiliacions en el qual ella havia viscut. Després, més serena, em va explicar els maltractaments i el menyspreu que ella i l’avi i els meus besavis rebien de part dels señoritos, amos i senyors no només de les terres que ells treballaven, sinó també de les seves vides.
Va voler saber qui havia estat valent de denunciar tot allò i jo li vaig explicar qui era Delibes. I ella, tot i que mai no llegiria les seves novel·les, es va sentir sempre més agraïda a aquest home que havia estat capaç d’explicar, a tothom i tan bé, com havia estat la seva vida i la de la família abans de l’emigració.
0 comentaris
  1. novesflors
    novesflors says:

    Una pel·lícula que justament vaig veure l'altre dia, la van fer a la tele com a homenatge a Delibes. No és ja la diferència econòmica, és la humiliant manera dels "senyorets" de posseir les vides d'aquella gent.

    Respon
  2. CALPURNI
    CALPURNI says:

    Quan estan per mig situacions tan greus com la subsistència i la injustícia poc de temps hi ha per a altres coses. És una llàstima però ara molta gent no té ni idea de com van viure lluitant per la vida les generacions anteriors.(Quan llegia el que comentaves de la teua iaia me'n recordava de la meua)

    Respon
  3. Ricard Garcia
    Ricard Garcia says:

    Novesflors,tens raó. La humiliació pot ser molt més dolorosa que moltes altres formes d'agressió.Calpurni,només a qui té coses per amagar li interessa que no recordem. Cal que mantinguem ben vives la memòria del passat i la dignitat de les nostres àvies.

    Respon
  4. Patrícia Montañés
    Patrícia Montañés says:

    Delibes! Quan vaig saber que havia mort, vaig recordar que a la mini-biblioteca que tenim a casa hi ha una edició de "Cinco horas con Mario" que vaig començar a llegir i em va agradar, però per raons que ara desconec, vaig deixar-lo a mitges. Potser aquesta setmana santa trobo un espai per a ell…Bona setmana Ricard!

    Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>