Desmorir
Fa uns dies vaig tenir, entre viatge i viatge, l’oportunitat de llegir -a la vinateria Vins i Divins d’El Masnou- els meus poemes a un públic nou, cosa que em va fer feliç ja que oferir els meus versos a oïdors que mai abans no m’havien escoltat podia resultar compromès, però passats els primers minuts de tempteig vaig poder comprovar que el públic i jo ens enteníem i que les meves paraules feien l’efecte desitjat.
L’endemà vam marxar a fer unes petites vacances que ens devíem de feia temps. No calia anar molt lluny, però si fer un salt per escapar de la quotidianitat. La destinació, un lloc conegut que no requerís cap esforç d’adaptació i prou despoblat per oblidar el brogit que sense que calgui fem els humans quan falsament omplim els nostres buits amb soroll. Buscàvem quietud i silenci i els hem trobat.
Avui, mentre escric aquestes paraules, m’arriben encara en forma de correu electrònic els ecos d’algunes de les coses que m’han fet sentir bé aquests darrers dies. Fa només uns minuts n’he rebut un que rememorava alguna cosa que jo vaig escriure fa molts anys i que diu, més o menys, que l’amistat és com una pluja tèbia que ens fa sentir a gust, que no compromet a res i que compromet a tot… que ens fa sentir a gust quan ens trobem, quan ens sentim, quan ens pensem…
I aquest matí n’he rebut un altre que contenia una cita de Miquel Barceló de 1995, extreta del llibre L’univers artístic de Miquel Barceló de Catalina Cantarellas, que diu que La pintura no és un ofici ni una feina, és gairebé una malatia. No és un modus vivendi ni una manera de viure; al contrari, és una forma de desmorir, com la poesia. Doncs em sembla que això és el que a mi m’ha passat aquests dies, que gràcies a la M. i al meu fill, gràcies a algunes amigues i amics, i gràcies a què encara hi ha alguns territoris dels quals me’n sento part, m’he desmort una mica més que no ho estava.
Benvolgut Ricard, ¿has fet anys, un dia d’aquests? Per molts anys, doncs, si és així. I si no és així, doncs també.
Sí, Jordi, …i set ja. Moltes gràcies!
Molts anys i bons, Ricard! -em sembla que ho dic dins el termini legal, perquè tots els sants (i els aniversaris)tenen vuitada.
Moltes felicitats Ricard! Me n’alegro que el meu poble t’acollís amb poesia.Una abraçada,Una masnouina que viu a la ciutat
Joan, em sembla que les legalitats, a aquestes alçades de la pel·lícula ens les ben podem estalviar. Per tant, moltes gràcies!Laura, al teu poble m’hi vaig sentir molt ben acollit. I també, moltes gràcies!
Jo no ho sabia que era el teu aniversari! Ets dels que no t’agrada que et felicitin?? Moltes felicitats (retrassades…!)