leopold sedar senghor

Dia mundial de la poesia

Aquest matí, darrera del Dia Mundial de la Poesia, he anat ensopegant amb diferents pàgines que m’han portat del missatge del Director General de la UNESCO a Léopold Sédar Senghor, un poeta que desconeixia del tot, fundador del concepte de negritud. Entre les poques coses que de moment he pogut entrellegir, hi he vist reflectit el que sovint miro d’explicar a l’aula sobre la consistència del llenguatge i la seva força quan ell diu que n’hi ha prou de nomenar alguna cosa perquè sota el seu signe hi comenci a brollar el significat.

La meva primera intenció era la de transcriure aquí l’entrada que vaig penjar a Els contorns del xiprer el juny passat amb el títol de Poesia, però els camins d’Internet m’han portat cap a una altra banda i m’he quedat, a la fi, amb els versos de la Dona negra de L. Sédar Senghor.

Una altra vegada sembla que la poesia, tot i que sembli imperceptible, pot esdevenir la mesura de totes les coses.
0 comentaris
  1. josep
    josep says:

    Però, curiosament, Senghor començà a dedicar-se professionalment a la literatura amb un poema marcadament simbolista i parnassià, molt francès i, per tant, poc «negre». De fet, hi ha estudiosos (Horst Rogman) del poeta que asseguren que la “negritude” és més una estètica que un sentiment comú dels africans, és a dir, un producte de París, com també ho és la moda d’alta costura; alguns dels pares del concepte eren intel·lectuals i estudiants negres antillans i africans occidentals que residien en la metròpoli del colonialisme francès, gent que en un moment determinat decidiren revifar una cultura sotmesa per a crear una cultura negra que es diferenciara de la dels colonitzadors. L’esmentat Horst Rogman té un treball molt interessant en què compara el “realisme màgic” sudamericà i la “negritud” africana i la seua tesi explica que tant un com l’altre són etiquetes, si bé han sigut eficaces per a transmetre mundialment els sentir d’uns pobles, també corren el perill de prostituir-se quan son usades indiscriminadament per a crear un aura d’exotisme irracional que poc té a veure amb el seu missatge original.Salut Ricard,PD. Te passe el link del PDF amb el treball Rogman:http://cvc.cervantes.es/obref/aih/pdf/06/aih_06_1_161.pdf

    Respon
  2. ricard garcia
    ricard garcia says:

    He llegit amb atenció la teva anotació, també el treball de Horst Rogman que m’indicaves i més poemes de Sédar Senghor; i penso que si, que tens raó amb el que dius. Quan he tornat ha llegir alguns poemes de Sédar Senghor he tingut la sensació de què hi ha una mena d’impostura i una certa distància entre el que es percep com a veritat i els textos. I aquesta sensació se m’ha refermat més encara quan m’he enrecordat d’una altra poeta africana que vaig sentir fa tres anys al Festival Internacional de Poesia de Barcelona, la Werewere Liking. Aquesta poeta camerunesa ens va donar, durant la seva actuació, una lliçó de poesia i de veritat que emergia realment de la terra que trepitjava i de les seves tripes. Quanta força ens va trametre amb els seus cants i poemes! Tot i que recitava en llengua bassa i no l’enteniem sense la traducció, es podia sentir com la seva veu era plena de veritat.Gràcies Josep, per les teves puntualitzacions.

    Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>