Dies al camp
Quan al seu comentari al post anterior a aquest, el Jordi em va suggerir el poema Dies al camp, vaig córrer a rellegir-lo. I com sempre que llegeixo la poesia de Joan Vinyoli, una altra vegada em va sorprendre la força de les imatges amb què construí la seva poesia. Són imatges que es caracteritzen sempre per la seva netedat, perfectament diàfanes i envoltades de noblesa. Per entendre que vull dir, només cal llegir -i mirar, també- aquest poema i sentir l’antiga força de la mà de l’home que ha brandat l’aixada. Diu:
Amb ulls de fred i plens de vent contemplo la gebrada a l’hort
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
el galliner que guarda
l’escapadís aviram.
I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.
i la metàl·lica teranyina
clavada als muntants de fusta
el galliner que guarda
l’escapadís aviram.
I sento la fetor
grisa, coent, de gallinassa
tova, calenta, que asfixia.
Més tard, hora de sol, ràpid, el gall empaita les gallines
estarrufades, que fugen.
Jo gusto la quallada
negror dels fems rics de solatge, festa
de la gran boca de la terra
que els menjarà fumejants.
Les eines del treball dormissen a l’entrada
de la masia en ombra, cada dia més
arraconades pel triomf vermell
de les grans màquines ferrisses
que sobre els camps naveguen.
Magall, aixada, càvec,
diuen pel mànec la indefensió
de no poder servir sense la mà d’un home,
però proclamen tostemps,
dessota l’òxid del tall,
l’antiga força de la mà de l’home.
[Joan Vinyoli: Obra poètica completa, Ed. 62/Diputació de Barcelona, Col. Clàssics Catalans, Barcelona, 2001]
Ricard, l’última estrofa d’aquest poema és impressionant. Per a mi sempre ha resumit el que hauria de ser una feina ben feta: una taula ben tallada, un poema ben compost. Celebro que a tu també t’agradi.
Els versos de la darrera estrofa, com si es tractés d’una poesia feta amb els materials que descriu, fa la sensació es puguin tocar. Com ha deixat anotat la Victòria al seu comentari al Cupressus…, és un poema essencial.