de_les_coses_sense_nom

Dir el silenci

Orgullosos com som, els éssers humans tendim a pensar que amb les paraules, és a dir, posant nom a les coses, creem el món i tot allò que el conforma o, si més no, el fem a la nostra mida. Sovint recorrem, jo també ho he fet, a aquell pensament de Wittgenstein que diu que el llenguatge delimita el nostre món. Però per poc que ens fixem en les emocions que trenquen el guió de les nostres vides i les desordenen, veurem que aquesta idea se’ns queda força coixa. I és que allò que no té nom, sí que existeix. Encara que escapi a la raó, com el buit que se’ns fa a les entranyes, ho podem sentir amb una consistència que no és necessàriament abstracta. Me’n feia adonar l’amic Pere Salinas en mig d’una conversa tot dient –més o menys- que no, les paraules no ho diuen pas tot… Qui perd la parella queda vidu, qui perd els pares queda orfe i qui perd un fill, com queda…? (Silenci) No hi ha paraula per dir-ho, per què?

Des de llavors que no he parat de donar-hi voltes i de preguntar-me com s’explora el món de les coses sense nom? Amb les imatges i amb les sensacions, sí. I segurament a través de les arts (pintura, escultura, dansa, música…) que prescindeixen de la paraula, potser sí… Però després, com l’explico aquest món sense paraules? Un raonament tan senzill com el del Pere Salinas em fa veure que no, que amb les paraules només hi accedim al món i que si bé ens serveixen per acostar-nos a moltes de les seves coses, no són necessàriament la clau per arribar a comprendre tot allò que serà part intrínseca de nosaltres. El nostre món és ple d’emocions que encara ningú no ha pogut anomenar, i probablement no sigui perquè les desconeguem, sinó perquè escapen al nostre enteniment i ens són del tot incomprensibles o, també, perquè ens causen una por i un dolor tan difícils de dur que ni tan sols ens atrevim a posar-hi nom. Tot i que si la por que ens tenalla és por al buit, al no res, potser tingui un cert sentit que restin sense nom.

La ment, que és ben lliure de fer les associacions que vulgui, em feia venir al cap el que he explicat mentre llegia el magnífic assaig sobre La poesia catalana i el silenci d’en Josep M. Sala-Valldaura. Algunes de les coses que s’hi diuen, com ara la voluntat en les religions asiàtiques de buidar-se de manera semblant als nostres místics, m’ha retornat a l’exposició Sota la paraula de Pere Salinas al Museu de Granollers. La recordo i no puc parar de pensar en el munt de línies traçades de manera cal·ligràfica que, sense que hi hagués una sola paraula amb sentit, poblaven els quadres. I m’adono llavors de com Pere Salinas diu el silenci, de com a les peces de la seva exposició cada traç i cada línia diuen tot allò que les paraules són incapaces de contenir, tot allò que només es pot dir callant… Només el seu traç orfe de significat verbal pot expressar el gest callat del pintor, aquest home que com el cirurgià de Sylvia Plath que Sala-Valldaura recupera al seu assaig està callat, no parla pas. / Ha vist massa mort, en té les mans plenes. Un i altre saben que no hi ha paraules pel que senten, però ara jo parlo del pintor, aquest home savi que amb la seva obra ens ensenya que només el silenci és més net que qualsevol paraula per contenir els sentiments que ens colpeixen. Només el silenci a l’ànima i a les mans omplint-ho tot.

2 comentaris
  1. Maite
    Maite says:

    L’absència de paraules que descriguin una emoció o qualsevol altre fet o estat amb nominació pròpia, són com el silenci en la música. Tot és comunicació.

    Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Respon a Maite Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>