Dir Pa / Dia Mundial de l’Alzheimer
Ahir que va ser el Dia Mundial de l’Alzheimer, però també avui i cada dia que passa, penso en el temps que fa que va començar a anar-sen i a tornar de tant en tant sense que ens n’adonéssim. Fins i tot alguns dels lapsus que patia podien resultar simpàtics al principi si no fos que haguéssim començat a intuir de què es tractava, i és que l’Alzheimer ja havia començar a fer mal i a impedir que les connexions neuronals funcionessin amb prou fluïdesa.
Ara ja fa molt de temps, massa, que la T està malalta i cada dia hi és menys estones amb nosaltres, cada vegada costa més que torni quan se’n va i si ens regala una mirada, un intent de somriure, un gest gairebé imperceptible, ho celebrem com si ens hagués fet una abraçada fortíssima.
Però la malaltia és cruel i avança sense remei, imparable, destruint qualsevol engruna d’esperança. Per això, perquè d’esperança no n’hi ha, totes les nostres forces són per defensar-li la dignitat, per acompanyar-la fins al final sense que s’hagi de sentir sola, per dir-li tantes vegades com faci falta que ens l’estimem. Perquè no és veritat que no sentin res els malalts d’Alzheimer, qui ho diu, una de dues, o no hi ha conviscut o s’està protegint del patiment que genera la malaltia als acompanyants del malalt; per això, perquè encara que els sigui tan difícil dir-nos allò que ens voldrien dir, i perquè una mirada o la lleu pressió de la seva mà en la meva em diu molt més que molts discursos que només són soroll, li vaig fer aquest breu poema que es titula Dir Pa:
No ho poden saber com t’hi esforces,
i que si somrius quan a la fi dius Pa,
és perquè dir-ne Pa, d’aquesta menja
que ara duus a les mans, és saber
quin gust té el món que mastegues.
[RG: El llibre que llegies, Montblanc, 2012]
Vull pensar que les voltes que ella no em reconeix, les seues mans sí que reconeixen les meues (m’has fet plorar)
N’estic convençut, Maria, que les pells encara es reconeixen i que ho faran fins al darrer moment, de la mateixa manera que els nadons reconeixen la pell i l’olor de les mares de seguida. Hi ha tantes coses que encara no sabem d’aquest mal que el més fàcil seria pensar que els malalts ja no hi són i que no ens entenen, però pel que jo he vist hi ha petites espurnes de comunicació que encara que no les sapiguem entendre, no les hem d’obviar.
Una abraçada ben forta!
Maria ja som dues que plorem. El Ricard sap dir com ningú el què sento!