Dues joies

[Fotografia de Ricard Garcia]

No sé massa com dir-ho, per això diré que es tracta de dues joies delicades i plenes de saviesa. La darrera lectura que vaig fer el 2007 i la primera pel·lícula que he vist el 2008 no tenen, aparentment, res a veure entre elles. Però jo sento que, sense que hi hagi hagut intervenció de la voluntat, s’han col·locat una a tocar de l’altra en el disc dur de les meves vivències.

Els Pinyols d’aubercoc de l’Emili Manzano i El silenci abans de Bach de Pere Portabella estan, per a mi, íntimament relacionades, ja que d’alguna manera m’han servit per retornar, en mig d’aquests dies de fressa obligada, als territoris de la mesura. Tant la lectura del llibre com veure i escoltar la pel·lícula m’han parlat de la necessitat de purgar, de tant en tant, aquesta vida tan farcida de gadgets innecessaris i d’estímuls comercials, i de fer un exercici de neteja i de recuperació de les poques coses que sento, amb certesa, com a veritat.

M’explicava ahir la M., després d’haver vist El silenci abans de Bach, la sensació que havia tingut de com la pel·lícula l’havia omplert. Jo, en canvi, he tingut la sensació que obres com aquestes no només ens omplen, si no que tenen la virtut de buidar-nos prèviament de la gran quantitat d’escombraries que sense adonar-nos-en acumulem un dia rere l’altre. Un cop t’has purgat el cos i el pensament, un cop sents la lleugeresa d’ésser, pots sentir en tota la seva plenitud la veritat de la música o de la carn de l’albercoc a la boca.

Tot plegat m’ha dut a pensar en què sovint, quan afronto una nova classe amb nous alumnes, la dificultat que més pateixo no és la de transmetre nous coneixements. La gran dificultat és crear, en el seu sistema de pensament, un espai net per començar una altra vegada, primer a sentir i a pensar després, sols i sense estar mediatitzats per les modes ni els prejudicis. A vegades, poques, s’aconsegueix i llavors es produeix el miracle i n’hi ha que són capaços de sentir la bellesa d’un vers d’un altre temps. No n’estic segur, però potser hauríem de tornar, en aquest ofici meu, a començar pel començament i, després de desaprendre aquelles pràctiques que no ens han donat bons resultats, tornar a engegar lletra a lletra, paraula a paraula, i reivindicar espais on -contra la velocitat i la fragmentació del zàping- siguem capaços de construir reflexió, com passa en el temps pausat de la lectura.

Quan he començat a escriure no comptava que el llibre del Manzano i la pel·lícula del Portabella em portessin fins aquí. Però en tot cas, aquesta és una altra de les virtuts d’aquestes obres on aparentment no hi passa res: que hi és tot. Però vaja, això és el que avui hi he pouat, i quan una altra hora hi torni a tirar la galleda, segur que en sortiran altres coses, perquè són obres que mai no s’acaben. No us les deixeu passar.

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Anima’t a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *