MTVfY3VyaW9zaWRhZGVzX2RlX2xvc19TaW1wc29uXzEx_233090_2700_1

El més rar era jo

Podria ben bé ser que aquest apunt em quedi una mica apocalíptic, però hi ha vegades que dissortadament tinc la sensació que hi ha poca cosa a fer i que mirar d’ensenyar els rudiments bàsics de la lectura i l’escriptura a nanos que venen rebotats des de fa molts cursos és com picar ferro fred. Això és el que em passa amb un grup de nois i noies de 3r i 4t d’ESO que mai no van aprendre a llegir amb una correcció mínima i que ara, passats els 14 anys, semblen impedits a aconseguir-ho.

M’ho passo bé amb ells, m’accepten a mi i accepten la meva autoritat, però ai! quan els demano que llegim… Fes-nos fer qualsevol cosa, Ricard –em diuen-, però llegir no! I és que llegir s’ha convertit per ells en un acte de tortura que els és del tot incomprensible. No sé què s’ha fet malament perquè a l’hora d’assumir el llenguatge escrit aquests nois no ho aconseguissin, però a més tinc la percepció -potser sí que molt subjectiva, però viscuda- que hem fet tard i que ja no se’ls pot ajudar gaire a trencar la inèrcia que els ha dut a ser gairebé analfabets i àgrafs.

Per més que successius exèrcits de mestres i professors de llengua ens hi esforcem, per a ells som personatges exòtics que els parlen d’una realitat estranya i molt allunyada d’allò que en aquest moment els interessa. Ho vaig veure molt clar ahir quan, a partir d’un exercici sobre el llenguatge de la ràdio i la televisió, vam acabar parlant dels seus hàbits televisius –la ràdio no l’escolten mai, em van dir. I em van dir, també, què miren. Els 10 alumnes amb qui parlava em van explicar què veuen, i va resultar que gairebé de forma unànime tots s’inclinaven per La que se avecina com a programa preferit, seguit de La voz i fer zàpping en tercer lloc a més d’altres perles televisives.

A banda de la dubtosa qualitat d’aquests programes, però, el que em va semblar més esgarrifós pel que denota, és la quantitat d’aparells de televisió de què disposen. Els vaig proposar que sumessin el nombre de persones que composen les seves famílies i, després, el nombre de televisors que hi ha a les seves cases. El resultat va ser que 10 famílies que sumen un total de 41 persones disposen de 38 televisors!

A ells no els va sorprendre gens, i entenc que tampoc als seus pares que són qui els han pagat. En canvi a mi, que dec ser un il·lús, aquesta desproporció em va deixar estabornit i encara ara no ho he paït. Si abans ja no sabia com els podia convèncer de la necessitat de saber llegir i escriure i ser mínimament competents en l’ús de la llengua, ara que l’omnipresència del Gran Germà televisiu és tant evident en la vida d’aquestes criatures que gairebé veuen tanta tele com hores passen a l’escola, el pessimisme se m’ha disparat.

No volen fer el que els demano, no entenen perquè ho haurien de fer, llegir els avorreix profundament i, per acabar-ho d’adobar, la competència amb els antimodels que escampa la televisió és massa gran. I tot i així, curiosament, sento que aquests nanos em respecten i la meva companyia els agrada. Deu ser –penso ara- que és perquè em veuen com una rara avis -bé, un friki en dirien ells- que viu dedicat a la lectura i l’escriptura, gairebé una espècie en extinció que els resulta simpàtica i no els fa excessiva nosa. Sí, deu ser això, i és que ahir a l’aula el més rar era jo.

[6 de novembre de 2012]

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>