HPIM1617.JPG

El professor d’història

El vici de llegir fa que sovint tinguem la sort de topar-nos amb les paraules sàvies i belles d’algú que, tot i que no el coneixem, sembla escriure per nosaltres. Quan això em passa, no me’n puc estar de recomanar allò que he llegit als lectors que tinc més a prop i la sensibilitat dels quals reconec propera a la meva. És per això que d’ençà que vaig acabar la lectura de El professor d’història, no he parat de recomanar la darrera novel·la de Joan Francesc Mira.
En mig del desgavell immens del territori i de la moral d’un bon grapat dels seus pobladors, la novel·la de Mira serveix per recordar-nos algunes veritats senzilles que hem oblidat amb les presses de convertir-nos en gent moderna i mundana. Els seus personatges principals -ell és professor d’història contemporània i ella de grec- han assumit la pèrdua. Primer la del fill, i després la d’un món en el qual tot tenia una raó de ser. Ara viuen la decadència del cos -Irene pateix una malaltia degenerativa- mentre observen una civilització que amaga les seves mentides sota tones i tones de formigó. Saben que tot és perdut, i abans que cap jutge digués res de cap trama de corrupció, ja ens anuncien que en realitat les obres faraòniques no tenen pas més consistència que el cartró pedra, no són res més que un decorat.Vivim encara, la majoria, enlluernats per l’aparença de modernitat. Ara, però, la nostra vanitat de nous rics fa aigües com un vaixell mal governat. A no ser, és clar, que haguem viscut com el Manuel Salom i la Irene, sense deixar-nos enganyar. O que com aquest home de la fotografia -el meu pare- ens haguem refugiat en la creença que no hi ha altra cosa que no sigui adobar la terra i sembrar-la, i després regar amb mesura el que has sembrat i confiar que sigui generosa la Natura.

Cap al final de la novel·la, vaig trobar un passatge que em va dur plegats al pensament l’oda més famosa de Fray Luis i el meu pare -poc s’ho pot pensar ell, això. En aquest passatge el Manuel i la Irene descobreixen, entre la lletjor i el caos immobiliari que ha destruit l’horta de València, un racó de món que encara no ha estat engolit pels voltors de l’especulació. Hi diu:

[…] La va ajudar a alçar-se i quan ja estigué dreta, recolzada contra un pilar del porxe on s’enroscava el tronc prim i sec de la parra, li va espolsar la terra de la roba. Després l’ajudà a seure en la cadira, i es van quedar tots dos mirant la llum del sol ponent i els camps. Amb la brisa lleugera de mar s’escampava una olor de terra fresca acabada de llaurar, barrejada amb l’olor persistent de cebes tendres al sol de la tarda, i davant dels ulls tenien fileres paral·leles perfectes de cebes grosses blanques, camps de cols que cobrien la terra amb fulles amples de verd fosc obertes o de color blau gris, camps de lletugues d’un verd molt tendre, camps de cards esplendorosos de color verd blavós amb les penques obertes com palmes o com fulles d’acant de capitells, cavallons rectilinis perfectes de cebeta acabada de plantar, tiges fràgils i pàl·lides, més enllà un home amb botes de goma regava un camp vigilant l’aigua que entrava per la boquera i s’escampava inundant mansament la terra, l’home es va llevar el barret de palla, es va inclinar, recolzat en el mànec de l’aixada, i podia ser, va pensar ell, la pau de l’hora vespertina de l’àngelus. Hi havia camps de terra mullada molt fosca, de terra eixuta més clara, pentinada, de terra molt fina entaulada aplanada com una superfície de fusta polida i lluent, hi havia vores herboses i rectes separant les parcel·les del límits exactes quadrades o rectangulars, hi havia focs extensos de flama curta que cremaven l’herba ja seca i molla de la planta de xufa com si fora una palla de rostolls, i davant d’una alqueria emblanquinada, entre testos de flors, va distingir una dona i un home que semblaven molt vells, asseguts en cadires baixetes de cara al sol ponent, i els va assenyalar amb el dit.
“Això m’ag…gradaria”, digué Irene…
[…]

A mi també, penso mentre ho llegeixo, a mi també.

0 comentaris
  1. Joan Calsapeu
    Joan Calsapeu says:

    Mira és un savi que sap trobar les paraules senzilles que escauen a les veritats profundes. La seva prosa té la netedat expressiva i la lluïssor dels clàssics. Si Fuster va ser una xamba genètica, Mira és la rexamba.

    Respon
  2. Anonymous
    Anonymous says:

    Si sabéssiu, Ricard, que fray Luís de León és la rèplica castellana d’un escriptor valencià espoliat en la seva obra i en aquells trets de la seva vida que s’han atribuït a aquest pretès escriptor castellà… Imagineu quin goig us hauria de produir llegir o declamar l’oda en el seu valencià original, que pròxima restaria a l’estampa de la novel·la del professor Mira, i quina coincidència més estranya, el fet que hàgiu evocat aquests versos traduïts d’un insigne valencià justament enfront d’un paisatge de l’horta per antonomàsia dels Països Catalans… Què us diu el nas? De qui parlo? El poeta en qüestió visqué entre 1526 i 1581, va pertànyer a l’orde dominicana i no se’l venera com a artista de les paraules, per bé que amb la seva prèdica va convertir a la fe cristiana molts indígenes americans. De qui parlem?

    Respon
  3. Ricard Garcia
    Ricard Garcia says:

    Estem d’acord, Joan. Mira escriu amb una prosa neta i clara que et condueix, sense destorbs inútils, al moll de l’os del que les paraules volen dir. Llegir-lo -i també escoltar-lo- és un luxe.

    Respon
  4. Ricard Garcia
    Ricard Garcia says:

    Què potser us referiu al dominic Lluís Bertran, o vaig errat?No en tenia notícia d’això que em dieu, però m’agradaria saber-ne més i si em volguéssiu guiar per trobar més informació, us ho agrairia. Si trobeu que aquest lloc no és el més adequat, podeu fer servir l’adreça electrònica que hi ha al perfil del bloc.Gràcies, lector anònim, pel vostre comentari.

    Respon
  5. Anonymous
    Anonymous says:

    És Sant Lluís Bertran, efectivament. No trobareu notícia enlloc, d’això. És una primícia que està en una fase embrionària d’investigació. Però és un dels casos flagrants d’usurpació d’identitat i d’obra que tingueren lloc al llarg del segle XVI. La literatura en llengua catalana esclata al segle XV amb el Tirant, Curial e Guelfa, l’obra d’Ausiàs Marc, Roís de Corella, l’Amadís -quina paralua més catalana!- de Gaula, la traducció valenciana de la Bíblia… i de cop i volta, quan devia eclosionar al XVI en un veritable segle d’Or, la producció catalana s’enfonsa i té lloc el segle d’Or castellà, quan la literatura del XV de Castella no fa cap ombra a la de casa nostra. Ningú no es pot fer càrrec de la magnitud de l’usurpació que ha tingut lloc. De moment, per al cas que ens ocupa, només us puc adreçar al primer volum dels 3 de la Miscelània Aramon i Serra, publicada el 1978, on es pot trobar un article interessantíssim, crec que del doctor Blecua, sobre un curiós lligall de la Universitat de Barcelona on hi ha arxivats junts, entre d’altres, alguns poemes coneguts de fray Luís de León i de San Juan de la Cruz en un estadi misteriós, amb versos que presenten variacions respecte a l’edició que coneixem. Vessar l’obra (en l’estat actual) d’aquests poetes místics al català és una tasca feixuga i incòmoda, però provar-ho amb alguns dels versos allí apuntats és força més agraït. Per què? Crec que ens trobem davant d’una mena de passes prèvies, en algun cas, com una mena d’estat menys elaborat de la traducció dels versos des del seu català primigeni i original. Res del que he apuntat és fantasia: només especulació fonamentada. Tinc una sèrie de coincidències solapables entre les vides de Sant Lluís i de fray Luís, llargues d’especificar aquí i dignes de ser ben explicitades en un treball extens que algun dia escriuré (espero). Podeu començar per aquí.

    Respon
  6. Ricard Garcia
    Ricard Garcia says:

    De debò que el que dieu atia la curiositat, i més encara sabent que el doctor Blecua -bon coneixedor de Fray Luis- s’hagués interessat per aquest curiós lligall de la UB al qual us referiu. Tingueu coratge i paciència, segur que sabeu millor que jo com és sovint d’inamovible el món de l’erudició literària. Ja deveu conèixer el cas del gran treball de la doctora Rosa Navarro sobre l’autoria del Lazarillo que tanta gent no vol reconèixer.Us desitjo, doncs, que tingueu una bona feina i espero poder llegir alguna cosa més sobre el cas que us ocupa. Salutacions!

    Respon
  7. Anonymous
    Anonymous says:

    No coneixia el cas de la doctora Navarro, per bé que sabia que algú atribuïa el Lazarillo a Alfonso de Valdés. Mercès per la informació. Tinc pendent la lectura, això sí, de “La vida de Llàtzer de Tormos”, on el conegut Llatzeret naixeria a Tormos (Marina Alta) i la seva vida transcorreria a València i Gandia. El doctor Francisco Calero de Madrid n’atribueix l’autoria a Joan Lluís Vives, per bé que no sospita de les incongruències geogràfiques que s’hi troben en la versió castellana i creu que l’humanista valencià, exiliat des dels 17 anys a Flandes, escriuria el llibre en castellà. No sembla probable, però allò que sí que és del tot factible és que es tracti d’una obra valenciana. Llibres de l’Índex ha publicat la versió catalana del Lazarillo d’Antoni Bulbena, però amb els topònims valencians, i el resultat és una lectura simbòlica en clau política de la revolta de les Germanies. Hi ha un pròleg interessant d’en Josep Maria Orteu i un documentat estudi d’en Jordi Bilbeny al mateix llibre, altament recomanables per copsar un besllum d’allò que us deia de l’apropiació en bloc d’autors en la nostra llengua que avui formen part del “Siglo de Oro”. Us tindré informat de qualsevol novetat respecte a Sant Lluís i fray Luís, per bé que encara trigarà, em temo. Rebeu una càlida salutació.

    Respon
  8. Ricard Garcia
    Ricard Garcia says:

    A ran del que m’expliqueu, he anat localitzant el bloc de nova història, la pàgina web de Jordi Bilbeny i també la pàgina http://www.llàtzer.cat. Encara no les he pogut llegir amb prou atenció, però ho faré, perquè he de confessar-vos que tot i sent descregut de mena com sóc -o potser perquè ho sóc-, com més llegeixo les vostres anotacions més encuriosit em teniu, tant pel que m’expliqueu com per saber qui sou. És per això que us agrairé que em vulgueu informar de qualsevol novetat pel que fa als dos lluïsos, el dominic i l’agustí, i també us agrairia molt que em féssiu saber qui sou a través del correu electrònic. Salutacions!

    Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>