amants2

Els amants

Acabo de llegir al Flux de Jaume Subirana primer, i a Vilaweb Lletres després, que ha mort Isabel Lorente i Riba, companya i muller de Vicent Andrés Estellés. I gairebé com un acte reflex, sense ni tan sols haver-me d’aixecar de la cadira, he estirat el braç i he agafat de la prestatgeria una vella edició del Llibre de meravelles que vaig comprar a l’octubre de 1979. No m’ha calgut buscar gaire per trobar el que volia. No recordo si primer els vaig llegir o els vaig sentir de la veu de l’Ovidi Montllor, però a la pàgina 30 els versos de Els amants han aparegut tant carnals com la primera vegada.

I tot plegat m’ha fet pensar en el que aquests dies remeno sobre el valor de la poesia. Tornant a llegir alguns dels poemes amorosos de Vicent Andrés Estellés, no em sembla cap disbarat pensar que els versos que ell va escriure són també obra, d’alguna manera, d’aquella dona a qui anaven dirigits; com també pertanyen ja a tots els qui vàrem aprendre a estimar amb les paraules del poeta. Per què, si no, ens han quedat al celler de la memòria i aquest esborronament a la pell ara que els torno a dir en veu alta?

La carn vol carn.
Ausiàs March

“No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les estances de Riba i les Rimes de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.”

[Vicent Andrés Estellés: Llibre de meravelles, Eliseu Climent, editor; València 1979-4a ed.]

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Respon a vhtw Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>