Els tomàquets de l’hort

Les tardes d’estiu baixàvem a l’hort a regar. D’horts, el teu avi n’ha tingut uns quants, però jo en recordo sobretot dos, un d’urbà i un altre molt més rústec, potser una mica feréstec. El primer era un dels horts de Cal Sanjust, al mig del poble, i es caracteritzava perquè estava organitzat en terrasses. Des de les finestres de casa, es podia veure a vol d’ocell la perfecta alineació dels solcs i els cavallons, la mesura mil•limètrica amb què s’havien anant plantant les successives mates d’albergínies, de pebroteres, de mongeteres o de tomaqueres i com aquestes s’enfilaven per les estructures de canya. Més enllà, s’hi veien en perfecta formació les cebes o els enciams. I sempre en un extrem, les meloneres o les carbasseres que creixien entapissant el terra i desafiant l’ordre de les hortalisses. Des de llavors sempre he pensat que els hortolans tenen una vocació innata d’ordenar l’univers. Aquesta vocació d’enginyeria és feia encara més evident a l’hora de regar. Llavors és quan es veia clar que tot havia estat prèviament pensat i després dibuixat amb cordills sobre la terra per aconseguir que feinejar-hi fos més fàcil i que l’aigua arribés amb el mateix profit a cada racó d’aquell món en el qual l’avi exercia de deus ex machina. Quan semblava que el nivell de l’aigua podia negar les plantes, apareixia ell armat amb l’aixada, i des de l’eix d’aquells polígons solcats de canals com una petita Venècia, agafava una palada de terra i amb un sol cop sec i precís canviava el curs de les aigües.
L’altre hort era a tocar de la riera que baixa pel torrent de Cal Sanjust i després corre entre Can Prats i Cal Font per anar a parar a l’Anoia una mica més avall. Hi ha un lloc on la riera es troba amb una gran llosa de pedra pel mig de la qual hi corre el fil d’aigua que, quan arriba al final, salta al buit. Protegit del vent i de les mirades, l’hort era a la part de baix d’aquest salt. A mi em semblava un lloc ple d’aventures, gairebé salvatge, on els límits eren la desena de metres de la paret vertical per on saltava l’aigua i, a l’altra banda, un munt de vegetació plena dels sorolls misteriosos que hi feien les bestioles que s’hi amagaven.

Algú, fent un forat a la pedra i posant a sota un rudimentari canaló, se les havia empescat per recollir part de l’aigua abans no s’estimbés. Aquesta aigua anava a parar a una bassa i serviria després per regar, però també servia perquè hi visquessin les granotes, els capgrossos i unes serps d’aigua que s’amagaven entre el verdet del fons i que encara ara em fan angúnia. En aquest hort tot era més irregular que a l’altre, fins i tot arribar-hi era més difícil, però anar-hi era una autèntica excursió i mentre no m’acostés a la timba, podia córrer lliurement, construir rescloses i canals al sorral que hi havia al llit de la riera o amagar-me entre la bardissa com un d’aquells indis de les pel•lícules dels dissabtes a la tarda.

Aquests dos horts ja no existeixen. Ara l’avi en té un altre a sota de Can Pasqual, al marge de l’Anoia, però això tu ja ho saps perquè hi has anat molt més que no pas jo. Allà s’ha retrobat amb la terra i l’aigua i hi ha retrobat, també, aquell coneixement antic que sempre li ha permès convertir en virtut la necessitat de cultivar amb les seves pròpies mans els aliments que després ens menjaríem. Mentre has estat un nen, també tu hi has passat forces estones jugant a l’hort mentre l’avi feinejava, o ajudant-lo a regar i a collir el que fos que toqués collir.

De tot allò, a mi em va quedar impresa a la mucosa nasal l’olor una mica aspra de les tomaqueres. Llavors em molestava una mica quan se’m posava al nas. Ara, en canvi, em trasllada de manera gairebé inconscient als capvespres llargs i agradables d’aquells estius. Deu ser per tot plegat que rentar un tomàquet de l’hort de l’avi, obrir-lo i posar-hi sal i un bon raig d’oli mentre comença a córrer una mica d’aire i la calor ja no ofega, s’assembli tant a la il•lusió de compartir la saviesa primitiva d’aquests homes que treballen pacients la terra, a la promesa de mossegar un tros de paradís molt i molt antic.

0 comentaris
  1. novesflors
    novesflors says:

    Jo també tinc records llunyans d’hortes, de cavallons, de colps d’aixada per canviar el curs de l’aigua per regar… i l’olor de tomaqueres. Ara, que he de comprar les tomaques, i no fan gairebé olor ni gust de tomaca, trobe a faltar aquell paradís perduts dels avis.

    Respon
  2. JOAN CALSAPEU
    JOAN CALSAPEU says:

    Parleu d’un paradís que he anat perdent molt a poc a poc, però de manera irreversible. Primer va sucumbir l’hort que teníem davant de casa, perquè els pares hi van aixecar la casa nova -en va restar un bocí, però. Després es va fondre el meu oncle Joan, que era pagès, i amb ell la caixa de verdura que cada divendres ens portava a casa. Ara hem d’anar a plaça, ves. I avui només ens resta el sorral de l’eixida -avui la Joana l’ha estrentat!- i el tros d’hortet desendreçat i feréstec de ma mare. Cada dia hi porto la Joana, perquè guardi en la memòria un ramastó de paradís.

    Respon
  3. Violant de Bru
    Violant de Bru says:

    El que acabes de descriure ho tinc molt proper, m’és familiar i puc sentir-me privilegiada per poder gaudir-ne d’aquesta horta cada dia, mentre no cimentin el barri de La Bleda amb el projecte de parcel·lació d’aquest barri.Que bones que són les verdures madurades de forma natural, collides i menjades. I tot això es perdrà!!!

    Respon
  4. ricard garcia
    ricard garcia says:

    Hi ha també tot un patrimoni de sabors i d’olors que ens explica d’on venim i qui som. És per això que cadascú de nosaltres hauríem d’ensenyar els nostres fills i filles a menjar en cada moment de l’any allò que toca. Potser així no només no desapareixeria tan de pressa aquesta riquesa de gustos que encara duem a la memòria, si no que també aprendrien a paladejar bocins de felicitat. I pel que jo he vist, després d’haver-la tastat en demanen més.

    Respon
  5. Jordi
    Jordi says:

    Magnífic, Ricard! Això és un poema en prosa, no pas una prosa volandera. L’atzar ha volgut que ens tornéssim a trobar, també en això dels horts i dels avis hortolans. El meu en tenia un, d’hort, a prop de les Cases Noves (sortint de Gelida i anant cap a Sant Llorenç). Això que dius de l’olor aspra de les tomaqueres que dus a la mucositat nasal, i allò altre de la vocació enginyera dels hortolans, tot això és d’una percepció de poeta amb majúscules! A mi em ve al cap l’olor ferrenya dels mànecs de les eines, la terra agrumollada, l’aigua encalentida del bidó, tot això (llegeix el poema “Dies al camp”, de Vinyoli). Ja saps que vaig aprendre de tu la paraula “cavallons”. A mi, mon avi, més que no pas regar, m’hi feia fangar, al seu hort. Ara, trenta anys més tard (potser no tants, però gairebé), ara, tants anys després, em fa l’efecte que, si em tenia fent nosa per allà, com un gos entre les seves cames, devia ser més per compassió que no pas per vocació. Ho veig en els meus fills: els estius es fan llargs, i sòpits, i avorrits, i tediosos… El meu pare, però, ja no té un hort. Tots plegats hauríem de concebre’n un, d’hort. I, encara més, n’hauríem de tenir sempre un a mà. Gràcies, de bell nou, per la teva poesia.

    Respon
  6. Anonymous
    Anonymous says:

    Gràcies Ricard per fer-me recordar el gust dels “tomàquets buits” ( en diuen de Montserrat, nom que he après de gran) que cada estiu la mare amania gairebé en cada àpat i que jo he procurat fer-ho a la taula de casa. Per a mi és sinòmim d’estiu i infantesa i, en certa mida d’arrels de la terra sense poder gaudir de cap hortet proper. Una meravella.Rosa

    Respon
  7. ricard garcia
    ricard garcia says:

    Moltes gràcies a tu, Jordi, per com valores el meu text, per suggerir-me el mestre Vinyoli, per compartir (quin descobriment!) tantes sensacions i el goig de la poesia.I a tu, Rosa, gràcies també. Estic molt content que t’hagis decidit a deixar un comentari en aquest Castell on hi tens -ja ho saps- una parcel•la ben teva.I a Novesflors, al Joan, a la Violant i a la Victòria (que entra per l’altra porta) que també comparteixen amb nosaltres la memòria del paradís i el delit, si pot ser, d’un bon tomàquet amanit!

    Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Anima’t a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *