aiguamolls-abril2009-143

En el silenci obscur… (Màrius Torres, 1910-1942)

Tot just fa tres mesos i mig, llegíem al cementiri del Poblenou la poesia de Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i Màrius Torres, tres poetes que s’havien acarat a la mort amb els seus versos i, encara més, en Rosselló-Pòrcel i Torres molt aviat ho van fer també amb la pròpia vida.

Avui però, que fa cent anys justos que en Màrius Torres va néixer al carrer Major de Lleida és hora d’homenatjar la vida, perquè si aquest poeta es va poder adreçar al Dolç àngel de la mort com ho va fer o ens va dir què és la mort, és perquè empassant-se l’Univers i deixant-se gronxar per la música subtil de l’infinit havia copsat els batecs més profunds del món, havia combregat amb la vida. Si més no, això és el que a mi em fa pensar quan llegeixo aquests versos que el poeta va datar el 18 de març de 1937:

La musique souvent me prend comme une mer!
Baudelaire

En el silenci obscur d’unes parpelles closes
que tanca l’Univers en el meu esperit,
la música s’enlaira. -Talment, en l’alta nit,
puja fins als estels el perfum de les roses.-

Ella, divina música!, en el meu cor petit
fa cabre l’infinit, trencades les rescloses,
i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,
més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.

Com les algues que avancen en el pit de les ones
entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
jo vaig música endins, voluptuosament.

I mentre el món es perd, adormit a la platja,
jo somnio -perdut en l’estreta salvatge
dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.

 

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>