Entre Judea i Ashkelon
Avui, però, les he trobades les paraules. No són meves, unes les trobareu en aquest vídeo que va fer i penjar al seu bloc en Josep Porcar a partir del poema Psalm que Paul Celan va escriure després de l’Holocaust nazi i que ara es pot llegir, també, mentre l’exèrcit d’Israel bombardeja la població de Gaza.
Les altres són en aquest poema que l’Albert Benzekry ha titulat Entre els turons de Judea i Ashkelon i ha penjat a Sega de mots. Llegiu-lo aquí, és punyent com aquesta maleïda guerra que sembla que ningú no vulgui acabar. Jo també penso que potser si que és en les paraules de Llull que hi ha la única solució, però malauradament ni el déu dels jueus ni el dels musulmans, i probablement tampoc el dels cristians, han estat mai gaire disposats a entendre’s per amor. Hi ha mala peça al teler quan la violència dels homes es vol justificar amb arguments religiosos i es tapa, així, la veritat d’aquest déu cocaïnòman disposat a anihilar el veí per una ratlla més, per uns metres més, per una franja més… Si només es poden aconseguir amb sang i amb dolor, maleïdes siguin les promeses dels déus, la de la Terra o la del Paradís!
[Nota: La fotografia ha estat obtinguda de la web de El País]
Jo crec que Déu s’esgarrifa de la violència de totes dues bandes. A mi em sembla que l’essència de Déu ( que cada religió monoteista expressa des de la seva tradició i cultura )és misericordiosa i basada en l’amor i el ple respecte a la vida humana.
Tant de bo tu tinguessis raó, F.Xavier, i jo m’equivoqués. Però veure com uns i altres fan servir el nom de Déu en va, em fa ser cada dia més descregut. Una abraçada!
No és cosa de déus sinó cosa dels homes. ës una pulsió primària, instintiva: la del domini i poder, embolcallat de falses promeses.Sembla difícil , per la Història i per l’actualitat que l’amor pugui desfer més que vèncer aquest afany de poder.I mentre la mort absurda i la por va fent estralls davant nostre.Rosa
I és clar, Rosa, que és cosa dels homes. Però que cobards que som, que ens hem d’amagar darrera dels déus per excusar les nostres maldats.
Som nosaltres amos dels nostres actes, artífecs de maldat i bondat.
Hi estic d’acord, Sintagma. Però caldria que també reconeguéssim i assumíssim sense excuses l’autoria de les nostres obres, amb orgull si ha estat a fi de bé o amb vergonya pel mal que haguem pogut infligir.Ara com ara, totes les justificacions de la violència que s’han sentit són plenes d’hipocresia. Si de debò es vol parlar per resoldre un conflicte, només es poden fer servir paraules plenes de veritat, encara que resultin massa crues.
El dia que la pau sigui més rentable que la guerra, deixaran de matar persones com si fossin animals a l’escorxador. Davant dels diners, no hi ha valors humans que valguin.
Tens raó Clara, hauríem de començar a preguntar-nos com funciona la indústria de l’armament i quins governs i quins bancs se’n beneficien. I sense oblidar, és clar, que nosaltres els votem aquests governants i que els nostres diners són en aquests bancs.