Estos días azules y este sol de la infancia…
Encara ara, molts anys després, cada vegada que puc torno a fer el meu pelegrinatge a Cotlliure, visito la tomba de Machado i passejo després per la vora d’aquesta mar de la fotografia que el meu fill em va dur després de la seva darrera anada a Cotlliure.
En una altra ocasió ja ho vaig explicar que vaig voler ensenyar al meu fill qui era Antonio Machado, què és el que representa i què ho fa que és enterrat a l’exili, però avui que fa 70 anys que va morir, ho vull tornar a fer, perquè aquest és el meu homenatge:
COTLLIURE
Travessar la serra de l’Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l’hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l’acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l’aire que t’abraça. Asseure’t a ran d’aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l’aigua i rebre, amb goig, el calfred d’una besada damunt els llits de sorra de la platja.
[RG: De secreta vida, Edit. 3i4, València, 2008]
Escriu un comentari
Vols participar en la discussió?Animat a participar!