Estos días azules y este sol de la infancia…

‘Estos días azules y este sol de la infancia…’ Des de molt jove, quan guiat a l’Institut per la meva professora de literatura castellana, l’Esperanza Alcón, vaig llegir per primer cop la poesia d’Antonio Machado, aquest vers em va quedar gravat en algun racó indeleble de la memòria.Des d’aquell primer moment he viatjat diverses vegades a Cotlliure volent entendre les paraules del poeta i buscant sempre que és el que Machado va veure en les seves últimes mirades. Mai no ho sabré, és clar, si he vist el que ell va veure, però sovint he tingut la sensació d’entendre que la vida és alguna cosa tan petita i delicada com els dies blaus i el sol de la infància que recorda quan la mort ja és tan a prop.

Encara ara, molts anys després, cada vegada que puc torno a fer el meu pelegrinatge a Cotlliure, visito la tomba de Machado i passejo després per la vora d’aquesta mar de la fotografia que el meu fill em va dur després de la seva darrera anada a Cotlliure.

En una altra ocasió ja ho vaig explicar que vaig voler ensenyar al meu fill qui era Antonio Machado, què és el que representa i què ho fa que és enterrat a l’exili, però avui que fa 70 anys que va morir, ho vull tornar a fer, perquè aquest és el meu homenatge:

COTLLIURE
Travessar la serra de l’Albera fins a Cotlliure i treure el cap per les finestres de l’hotel Quintana. Visitar una altra vegada la tomba i dir també els noms dels morts que l’acompanyen. Caminar, havent dinat, tota la vora de la platja, eixamplar tots els porus i sentir les remors de l’aire que t’abraça. Asseure’t a ran d’aigua i deixar-te bressolar per les crestes de llum que empenyen les onades. Explicar al teu fill per què cal que perduri la memòria i que és aquí on tots els camins comencen i acaben. Mirar-lo jugar amb els peus descalços dins l’aigua i rebre, amb goig, el calfred d’una besada damunt els llits de sorra de la platja.

[RG: De secreta vida, Edit. 3i4, València, 2008]