FestaPoesiaSitges2018

Festa de la Poesia a Sitges: avui en fa un mes i encara…

Quan vam trobar-nos, avui fa tot just un mes, al Portal de Santa Madrona no ens imaginàvem pas la magnitud de tot el que havíem de viure concentrat en tres dies a Sitges. Puntuals ens vam anar trobant el Josep Porcar, la Samantha Barendson, el Josep-Ramon Bach, el Quico Pi de la Serra, la Isabel Ortega i jo. La Maria Cabrera no va poder venir, però sí que ho va fer la Laura López Granell que s’encarregaria de llegir els seus poemes.

Ens recollí la Cèlia Sànchez-Mústich i vam enfilar la carretera camí de Sitges, allà ens esperava el Joan Duran i Ferrer. Bé, no només el Joan, perquè a la plaça d’Eduard Maristany s’hi aplegava una munió de gent que ja ens va sorprendre: representants municipals, nens amb cartells de benvinguda, homes i dones vestits d’època (enguany en feia cent de la mítica Festa de la Poesia de 1918), i una banda de música que ens acompanyà per tot el recorregut que vam fer.  I allà ja ens vam adonar que el que començàvem a viure depassava el que ens podíem haver imaginat: ens aturaven perquè des d’alguns balcons se’ns donava la benvinguda a Sitges o se’ns recitaven poemes i se’ns llançaven clavells. L’emoció, però, es va disparar quan en arribar a una cantonada ens vam trobar amb una placa que donava el nom de la Isabel Ortega a un carrer. Ella, en companyia de l’alcalde i d’una colla de pubilles i hereus vestits per a l’ocasió, va tallar la cinta i el va inaugurar. I després d’ella tots i cada un dels poetes convidats vam tenir el nostre carrer. Aquest ja em va semblar un detall que donava la mida del respecte i l’estimació de Sitges per la poesia i els poetes, però n’hi hauria més i més. Acabàvem d’entrar en una espiral d’emocions que no s’aturaria ni un moment.

A final de la rebuda vam arribar a l’Ajuntament, on la Vinyet Panyella ens va entregar el llibre de la Festa. I encara l’actuació d’un cor i una copa de cava… I havent sopat, tornem-hi! Al Racó de la Calma, ens van oferir l’actuació de Blooming Duo i les poetes Helga Simon, Anna Gas i Àngels Moreno ens van dedicar els seus poemes. I arribà el dissabte: va haver qui se’n va anar a navegar una estona o a nedar o a fer-se un massatge. En Josep-Ramon i jo havíem triat poder visitar el Museu del Cau Ferrat i ho vam fer en companyia de la Vinyet Panyella que ens va explicar meravellosament tots i cadascun dels elements del Museu, també la magnífica exposició de l’escultor Gustau Violet que ara hi ha.

De pressa sortim cap a la Biblioteca Santiago Rusiñol, sort que és a prop del Museu!, perquè ens hi esperen per inaugurar la mostra de Llibres d’Artista basats en el Versfusió, un poema composat per la Cèlia i el Joan a partir de títols dels set poetes convidats a la Festa de la Poesia. Vam poder veure els magnífics llibres que diferents artistes sitgetans havien fet a partir dels versos, uns llibres on la poesia es fusiona amb les arts visuals emprant diverses tècniques pictòriques. Realment, es tracta d’obres d’art impressionants que més d’un col·leccionista cobejaria.

I vermut i xaranga i fotografies i cap al Retiro que hem de dinar. I allà ens hi trobem tot de taules parades per dinar, personalitzades amb detalls significatius per a cada poeta. A la meva no hi podien faltar les vinyes! Comparteixo taula amb la Rosa Tubau, regidora de Cultura, amb l’Antoni Sella de l’Eco de Sitges que enfilat a la cadira va dedicar-me un brindis enginyós i divertit, amb la Maria Antònia Plana, amb la Núria Amigó i el seu marit i amb més persones molt amables amb les quals m’he de disculpar perquè sóc incapaç de recordar tants noms. Entre plat i plat hi va haver brindis i cants i bromes i actuacions i alegria desbordada:“Liviamo, liviamo ne’lieti calici…”

A la tarda, al Saló d’Or del Palau de Maricel, sorpresa majúscula. Ens hi esperaven els magnífics actors, ballarins, cantants i músics de La Tija per mostrar-nos com ens havien capturat l’ànima. I ben bé que ens les van capturar com va quedar demostrat en la fantasia que van representar a partir d’elements tant simbòlics com vitals de cadascú de nosaltres. Va ser absolutament impressionant. Però per si encara no ens tenien prou estovats, encara n’hi va haver més: després de la representació, els nens de l’Escola Pia i els de l’Escola Esteve Barrachina van fer un regal molt especial a cada poeta. A mi, concretament, em van regalar les creacions plàstiques que havien fet a partir de dos poemes meus: Ha plogut… i Naufragi. De la mateixa manera que em sembla molt especial la feina dels autors dels Llibres d’Artista, m’ho sembla la feina i la sensibilitat d’aquests nens i nenes i les seves o els seus mestres.

Fins llavors no havíem fet res més que deixar-nos estimar pels sitgetans, però al vespre va tocar treballar una mica. Després de sopar i compartir neguits i desitjos amb la Odile Arqué, arribàvem al recital de cloenda. Abans de recitar érem presentats per gent del públic, tot just llavors vaig entendre la sorpresa de trobar-me aquella nit en Jordi Solà Coll als Jardins del Retiro (gràcies Jordi!), i més amigues i amics que hi van fer cap sense que jo ho sabés. Vam recitar els nostres poemes, però entre poeta i poeta en Mazoni ens va dedicar una de les nostres cançons preferides a cada un dels poetes. A mi em va tocar llegir l’últim i la cançó triada hi esqueia del tot per tancar i deixar anar tantes emocions contingudes: I will survive.

El matí de diumenge encara quedava recórrer els aparadors poètics que diversos artistes ens havien dedicat. La Cristina López Igea es va cuidar de fer el meu a partir del poema Cicatriu de llum: un camp de roselles sota un estol de petons voladors a la Merceria Requena. Com em va agradar la interpretació plàstica que va fer la Cristina del poema! Bé, és que hi penso i no hi ha res que no em vagi agradar.

Finalment ens vam acomiadar tot fent el vermut a ca la Rosa Andreu. Una cervesa ben fresqueta i fotografies i petons i abraçades i preguntar-nos com ho faríem per tornar a tocar de peus a terra. Perquè el Joan i la Cèlia i tots els seus còmplices sitgetans, que en són molts, van aconseguir que visquéssim durant tres dies enfilats dalt d’un núvol, que ens sentíssim estimats i que la poesia fos el centre de l’univers. Allà vaig entendre perquè els amics valencians, el Joan, la Teresa i la Maria Josep, van exclamar: Ves-hi, sobretot, ves-hi!  Ells, que ja hi havien estat, sabien prou bé que la Festa de la Poesia és un bany de felicitat. I tant és així, que ara que ja ha passat un mes i em torno a mirar les fotografies (gràcies Carles Arola!) del que m’adono una vegada i una altra és de la meva cara de felicitat. Si abans d’anar-hi m’ho haguessin explicat, m’hauria semblat una exageració. I no ho és, perquè puc dir que em vau fer feliç i que cada cop que hi penso les emocions que recupero se’m tornen un immens somriure. Avui en fa un mes i encara no he tornat del tot de Sitges, com si una part de mi s’hi hagués quedat per sempre…

Josep, Samantha, Josep-Ramon, Isabel, Quico i Laura, una abraçada! També per tu, SuperFlorenci! Petons, Joan! Petons, Cèlia! I llarga vida a la Festa de la Poesia a Sitges!

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>