Reis 2008 065

Gelida a l’horitzó

Sóc hortonenc, prou que ho he dit vegades, però de sempre hi ha un munt de coses que em lliguen a Gelida. De petit vaig passar-hi setmanes senceres amb el Joan, el meu cosí, mentre els nostres germans petits eren a Sant Llorenç. Des del portal de Cal Nen dominàvem tot el que passava entre els carrers del Sol, Vicenç Perelló i Marquès de Gelida; i també, quan ens podíem aventurar, el que passava a la Font de Sant Miquel o a Cantillepa. Aquell era per nosaltres tot un món que amb els anys es va anar engrandint fins a la piscina i al bosc de l’Hotel Sant Jordi, fins a la plaça del Pi, les Cases Noves i la resclosa de sota el pont de l’Anoia, fins a la carretera de Corbera o, en direcció contrària, l’Hostal del Caçador… Vaig conèixer companys -el Cape, el Jordi de Cal Buch…- amb els quals quan ara coincidim ens saludem amb una simpatia nascuda de la innocència d’haver compartit jocs quan érem petits.

Els  pares, ara que són jubilats, viuen a Gelida com si des de sempre aquest poble hagués estat també casa seva, de manera que van i venen de Sant Llorenç repartint els seus afectes entre un poble i l’altre. La mare, quan era soltera, havia servit a l’antiga farmàcia del Sr. Ferrer, al carrer del Dr. Galès, i el pare ha treballat al Molí Vell durant 35 anys. Jo vaig treballar-hi vuit anys a Gelida. Servia taules els dissabtes, la qual cosa em va permetre conèixer la peculiar fauna que s’hi movia des que es feia fosc fins que tornava a ser de dia. Va ser els mateixos anys que vaig compartir tren i estudis amb l’Imma, primer a l’institut i després a la facultat.

Sempre hi he tingut tiets i cosins a Gelida, però ara hi tinc també amics que si convé em donen un cop de mà,  em diuen el què o em regalen les seves rialles. No és estrany, doncs, que em faci la il·lusió que em fa que el Josep Maria Pinto s’encarregui de fer-hi la presentació de El llibre que llegies,  perquè Gelida és un lloc que m’és del tot proper i reconec amb facilitat els seus carrers i molta de la seva gent.

Encara avui, quan passava per l’autopista camí de la feina, em tornava a sorprendre com se m’apareixia el campanar de l’església,  talment com un far, retallat sobre el perfil del poble per assenyalar-me on sóc. De la mateixa manera, quan els matins baixava de Sant Llorenç cap a l’estació, a la Ferreria se’m feia present tota la muntanya amb el castell al cap d’amunt del poble i a sota les cases arrapades les unes a les altres per no rodolar cap a la timba del riu. Llavors entenia perfectament que pertanyo a aquest tros de món situat entre les carenes del Montcau a una banda, les serres de Montserrat a l’altra i, mirant a ponent, l’horitzó de vinyes on es pon majestuós el sol.

Amb els anys, he après que som allò que gravat a la pell, al paladar o a la mirada, ens ve a la memòria només tancant els ulls. I aquests dies, regirant entre piles de records, m’he adonat que entre totes les imatges que duc impreses a la retina, també hi és molt present l’horitzó de Gelida.

[24 de maig de 2012]

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>