…i el Martí Ribas rebla el clau.

[Martí Ribas fotografiat per Jordi Garcia]

Com ja vaig anunciar al post d’ahir, després de la presentació que el Ramon Moix va fer del meu llibre de poemes, el Martí Ribes va llegir les Poètiques Robades. Però abans va reblar el clau amb aquestes paraules:

“Fa uns quants anys que coneixem aquests poemes del Ricard que ara aplega aquest llibre tan bonic i tan esperat. Jo conec també el xiprer. I per això sé que els contorns de veritat són seus, del llibre, de l’arbre i del Ricard. I us convido a aturar-vos i trobar-vos en el contorn blanc de cada poema.

La poesia -ell ho sap prou bé- no vol mai pressa. Sempre que arriba, s’imposa lenta, fascina, s’amaga, recorda, descansa, explota, despista, camina, segueix, explica, respira, acompanya, revifa… i torna estupenda, lluenta i novíssima.

Aquest és el miracle més significatiu: el poema que ens commou i encén la fe tan humana i necessària, que tenim i que compartim, en les paraules. Gràcies, Ricard!”

Martí Ribas dixit. Moltes gràcies, Martí!

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Anima’t a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *