17febrer2008 118

Intrús

La del seu naixement és una ferida que mai no ha cicatritzat. Potser és per això que ara que se li ha mort el nen que va ser, va i ve erràtic. La memòria de la seva infància es redueix a algunes fotografies en blanc i negre que examina amb insistència com qui busca un tresor. Se les mira una vegada i una altra, però només hi veu un nen que posa amb el rostre sever, hieràtic i trist.

Amb el temps se li ha anat esvaint de la memòria el caliu dels braços de l’àvia quan se l’asseia a la falda. Els pares, en canvi, sí que hi són, però d’ells només en té un munt d’advertiments i alguns retrets. Potser no hi havia temps per a res més, vol pensar. Es mira i remira a les fotografies que conserva i se’n recorda de la por que li feia desagradar als pares i del terrible pes que li suposava sentir-se un intrús en les seves vides.
Ara, passats els anys, encara viu preocupat per cada gest que fa i cada paraula que diu, encara l’envaeix la mateixa por de quan era petit i creia que la sinceritat d’allò que sentia podia esquinçar, en esclatar-li als dits i als ulls alhora, els fils tan fràgils que el lligaven al món. Encara ara, de tant en tant, tanca amb força els ulls i tot ell es reclou, i tot i que el sol escalfa i té la certesa que els carrers són plens de gent que sap ser feliç, se sent un intrús en la vida dels altres, també de les persones que estima. I se n’aparta mentre torna a pagar la penitència d’un pecat que ha heretat, a contracor se n’aparta mentre rumia què n’ha de fer de les fotografies de quan era un nen.
0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>