Intrús

Amb el temps se li ha anat esvaint de la memòria el caliu dels braços de l’àvia quan se l’asseia a la falda. Els pares, en canvi, sí que hi són, però d’ells només en té un munt d’advertiments i alguns retrets. Potser no hi havia temps per a res més, vol pensar. Es mira i remira a les fotografies que conserva i se’n recorda de la por que li feia desagradar als pares i del terrible pes que li suposava sentir-se un intrús en les seves vides.

Ara, passats els anys, encara viu preocupat per cada gest que fa i cada paraula que diu, encara l’envaeix la mateixa por de quan era petit i creia que la sinceritat d’allò que sentia podia esquinçar, en esclatar-li als dits i als ulls alhora, els fils tan fràgils que el lligaven al món. Encara ara, de tant en tant, tanca amb força els ulls i tot ell es reclou, i tot i que el sol escalfa i té la certesa que els carrers són plens de gent que sap ser feliç, se sent un intrús en la vida dels altres, també de les persones que estima. I se n’aparta mentre torna a pagar la penitència d’un pecat que ha heretat, a contracor se n’aparta mentre rumia què n’ha de fer de les fotografies de quan era un nen.