Joan Margarit, Premi Nacional de Literatura
[Fotografia de Joan Fuxà]
Més d’una vegada i de dues he sentit com la poesia de Joan Margarit se’m clavava a l’estómac i ja no me’n podia desprendre. També em va passar amb aquesta Casa de Misericòrdia per la qual ara se li ha concedit el Premi Nacional de Literatura. Transcric, com una humil celebració, un dels poemes del llibre. Podria haver estat qualsevol, però he triat el poema ‘Sequera d’hivern’ perquè d’alguna manera conté alguns dels elements -la duresa, la tristesa, la por- que marquen aquest llibre impressionant:
Sense gebre, damunt la terra dura,
amb les gelades negres els ocells se’n van.
Sota el cel blau, lluent i sense llàgrimes,
l’aire al matí és un cristall d’augment.
D’un color morat fosc a l’horitzó,
les muntanyes s’acosten com la culpa.
Ricard, molt interessant l’entrevista que ens has linkat, quan Joan Margarit diu que és essencial un epíleg com el punt de partença dels poemes.I sobretot una frase que m’ha commogut per la gran sinceritat que esclata:“la intempèrie en què vivim periòdicament t’esquerda la vida confortable”, suposo que l’experiència fa que es pugui objectivitzar des de fóra.
I a banda de l’entrevista, també és molt recomanable l’epíleg del llibre. Llegiu-lo si encara no ho heu fet, perquè hi trobareu una magnífica lliçó del mestre Margarit sobre el valor de la poesia.
La poesia és com una Casa de Misericòrdia. Aquest frase m’ha impressionat.
Sí, novesflors, una casa de misericòrdia on sempre s’hi troba aixopluc. Salutacions!
Doncs jo penso que ja fa massa temps que Margarit és un poeta que es reescriu. Té tan interioritzats certs mecanismes literaris -i fa basarda emprar aquest terme- que se m’ha tornat, en la majoria de poemes, i sense deixar de ser efectista o efectiu, previsible.Novesflors, filla meva, tu també per aquí?