teatre_barcelona-el_bon_lladre_0

Josep Julien i ‘El bon lladre’

Quan la Daniela em va dir d’anar a veure El bon lladre em va semblar que era una bona pensada, però al cap d’un parell de minuts que hagués començat la representació ja m’adonava que oferint-me les entrades m’havia fet un regal immens. Vaig sortir del Romea amb una sensació de satisfacció que no sempre s’aconsegueix, però aquesta vegada sí, aquesta vegada el miracle del teatre se m’havia fet present. I és que el que fa en Josep Julien amb El bon lladre és tan potent i tan de veritat que de seguida t’oblides que ets públic per convertir-te en confident seu.

Arribes i t’asseus en una de les cadires del bar del Romea. I tot seguit en Julien et mira descarat als ulls i mentre et clava les primeres paraules ja ets a Irlanda, sense adonar-te’n has conegut en Joe Murray, la Greta i en Vinnie Rourke, i encara la petita Niamh i la senyora Mitchell… Mai no els has vist, però els acabes coneixent perfectament sobretot perquè en Julien no només és capaç de fer-te sentir com a verídic el fantàstic monòleg que escrigué en Conor McPherson, sinó perquè tu també formes part de la història que t’explica.

Tant l’actor com en Xicu Masó, el director, que saben que sense espectadors no hi ha teatre, opten per una escenografia mínima i íntima alhora que t’engoleix mentre aquest mafiós de poca volada representat per Julien et va embolcallant amb un discurs de paraules entretallades, de frases a mig dir, de confidències i de silencis potentíssims que s’omplen amb les mirades i les respiracions, primer només de l’actor, però de seguida també dels espectadors abocats al seu relat. Julien t’abraça amb un discurs que et fa còmplice dels seus actes i et trobes immers en una mena de road movie que es viu amb molta intensitat sense necessitat de sortir d’un pub dublinès.

No ens deixem enganyar, perquè l’aparent comicitat d’aquest monòleg amaga preguntes sobre qui som i com vivim que cal respondre amb sinceritat. A El bon lladre, el personatge fracassat i tragicòmic que encarna en Julien ens fa riure, però també ens fa entendrir i que ens preguntem sobre el bé i el mal en el marc d’una vida sense futur. Quan això passa, aquest “noi dels encàrrecs” que ens parlava apaga els llums i se’n va deixant-nos sols amb el dubte i amb ganes, moltes, de seguir-lo escoltant i de seguir vivint la veritat del teatre.

Si encara no heu vist El bon lladre, afanyeu-vos a anar al Romea abans de l’11 de desembre. No us en penedireu ni pel gran monòleg d’en Conor McPherson, ni pel plantejament d’en Xicu Masó ni, sobretot, per la lliçó magistral d’interpretació que fa en Josep Julien. La confluència de tots tres fa possible que en un raconet del Romea es produeixi el miracle del teatre.

[La fotografia que il·lustra aquest post és de teatrebarcelona.com]

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>