Keep Calm and Speak Catalan

Keep calm and speak catalan

Tot i que ja havia treballat en la construcció de la línia 1 del metro de Barcelona, va ser durant la dècada dels 50 del segle passat que l’avi Manuel es va decidir del tot a marxar de Lorca i emigrar definitivament a Catalunya. Darrera seu van arribar el fill gran i després la iaia Ana i la resta de fills. El gran va marxar aviat cap a França, però la resta, entre ells la meva mare, es van instal·lar a Cal Francisquet, on hi van trobar feina i casa.

El cas del pare va ser diferent. El primer de la seva família que va arribar a Sant Llorenç d’Hortons va ser ell; hi havia vingut a veremar i una cop aquí va decidir que no se’n tornava pas a Sant Vicente, a l’Alt Millars. Va fer de mosso, primer a Cal Francisquet i a Cal Mus, també a Can Castany i després a Can Prats. Al cap d’un temps de ser a Catalunya va portar un dels seus germans i més tardl’abuela María i les germanes.

Uns i altres tenien en comú que deixaven enrere la gana, els ermots i el menyspreu. Me’n recordo, encara, de la iaia Ana que veient Los santos inocentes em justificava les seves llàgrimes dient-me porque somos nosotros, nene, porque somos nosotros… I tingueren en comú, també, que allà on van anar a parar es parlava una llengua que fins aleshores desconeixien i que si se’n volien sortir l’havien d’aprendre. I ho feren, amb naturalitat i -sentint-los parlar d’aquella època-  penso que també amb la voluntat d’arrelar-se en aquell poble on la iaia Ana no se’n sabia avenir que a les botigues es dirigissin a ella com a “Senyora Ana”. Mai ningú abans li havia dit senyora, i venint d’on venia se sorprenia agradablement que algú la tractés amb respecte. No és gens estrany, doncs, que quan li preguntaven d’on era, mai no digués quin era el seu origen, sinó que responia Yo soy de donde comen mis hijos…, gairebé com si fes una primera formulació d’aquella definició de català que encunyà més tard el president Pujol.

Tot i que l’entenien prou bé, ni l’abuela ni els avis mai no van parlar català. Un altre cas, però, és el dels germans d’una i altra banda. Tot i que els havien criat en castellà i aquesta havia estat la llengua en què s’havien relacionat fins que van emigrar, després d’arribar a Catalunya només la feien servir per dirigir-se als pares, mentre que entre ells van adoptar el català amb una normalitat tan gran que jo mai no he sentit que parlessin en castellà entre ells.

Sóc conscient que és un fet inusual i per això m’he preguntat moltes vegades com devien anar les coses perquè tot plegat passés com ho explico. D’una banda, estic segur que el fet de ser dels primers emigrants que van arribar a Sant Llorenç després de la guerra civil va influir molt en què els meus pares i tiets aprenguessin ràpidament el català, ja que com a molts altres pobles de pagès el castellà era només una llengua administrativa i la gent seguia fent servir el català. Això no explica, però, que adoptessin una nova llengua per relacionar-se entre ells, si no és que inconscientment era una manera de deixar enrere la tristesa de les respectives infàncies i, també, la manifestació més ferma de voler arrelar en un nou món que els permetria sortir de la misèria.

A la meva família, doncs, el català no es parla per casualitat, sinó que aquesta és una llengua triada per aquells joves que als anys 50 del segle XX buscaven no només una vida millor i més digna a Catalunya, sinó també pertànyer a un poble que se’ls estimés. I pel que sembla, una de les claus per aconseguir-ho va ser parlar sense complexos la llengua del lloc, la llengua -ara materna- dels meus cosins, del meu germà i meva i dels fills de tots plegats. No entenc, per tant, qui és ningú per voler-nos ara arrabassar el dret de viure com els pares ens van ensenyar. O sí que ho entenc i no m’agrada gens ni mica l’explicació, per això cada dia que passa estic més i més convençut que sense perdre ni el convenciment ni la calma hem de seguir parlant en català amb tanta normalitat com ho van començar a fer els pares. I també estic convençut que de la mala gent que encara creu que ens pot dictar la vida i els sentiments, com més lluny millor!

[12 de desembre de 2012]

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>