lacicatriu

La cicatriu

Ho veus… Això és culpa teva, si no, no ho tindria… l’escridassava la mare. No se’n recorda quin era el motiu que aquell dia el renyés, ho feia tan sovint que ja tan li era. Com sempre que l’increpava, també aquell dia els crits van ser excessius. El que no va ser com sempre va ser la visió de la cicatriu. Mentre cridava: Això és culpa teva…, s’obrí la brusa per ensenyar-li la cicatriu que li travessava el ventre. No era una cicatriu neta, no tenia el traç net que hauria de deixar una ferida de bisturí. La cicatriu que veié era tan extensa que començava damunt de l’estómac i es perdia dins de les calces, era una cicatriu esguerrada que li estirava la pell a banda i banda deformant-li la panxa. En veure-la, va pensar que a la seva mare l’havien estripat, però estranyament no va sentir pena ni va tenir cap sentiment de compassió. Tot i que hauria volgut tenir-lo, no podia. Encara ara no ha pogut. Aquelles paraules acusant-lo injustament, …si no, no ho tindria…, van enquistar en ell el rebuig que sentia de la mare. Veia que els altres nens s’estimaven les mares, però ell no, ell no només no sentia que l’estimés, sinó que més aviat se n’apartava. Moltes vegades, secretament i aclaparat d’una forta sensació de culpa, havia volgut trobar-los aquells sentiments que no tenia i obligar-se a estimar-la. Fins aquella tarda que inexplicablement fou rebut a crits en tornar de l’escola: …és culpa teva, si no… Justament aquella tarda va entendre que no hi havia res a fer, que mai no la podria estimar. I entre llàgrimes, com si li pugés un vòmit incontenible, van prendre forma les preguntes: …Si no què?  …i per què m’has tingut si no m’estimes? Però no s’atreví a fer-les en veu alta. Convençut que la resposta seria irada i perquè ja feia molt que la por li glaçava la voluntat, mai no les va fer. Com si no se les pogués empassar ni tampoc les pogués escopir, encara les rosega.

2 comentaris
    • Ricard Garcia
      Ricard Garcia says:

      Sí, Marga, tens raó, aquest relat d’avui és trist. Però a vegades les tristeses o el dolor, ni que sigui per contrast, ens fan adonar molt més del valor de les coses bones de la vida i de la necessitat de gaudir-ne sense por.

      Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>