P1150706

La força de l’intangible

El temps, que durant l’estiu s’allargassa d’una manera estranya et permet viure en algunes raconades del dia o de la nit on la resta de l’any gairebé no t’hi pots aturar. Potser també hi tingui a veure que ja no dormis com abans ho feies i que hagis après, amb l’edat, a pair totes aquestes emocions que duus assolades a la pell amb una serenitat ben diferent de les presses i els neguits de quan eres més jove. El cas, però, és que en els breus minuts que, encara de nit, s’intueix que aviat es farà de dia, hi has descobert un temps tan quiet que et permet abstraure’t de tot el que tens al voltant, de tu mateix, i mirar el món on vius amb prou calma per mesurar quines coses, de entre tot el que has viscut, són les que compten i quines no.

Et venen al cap totes les pèrdues que has patit, algunes materials i altres immaterials, i sorprenentment t’adones que sovint n’hi ha hagut que han esdevingut guanys. Et va costar molt i en algun moment fins i tot va ser dolorós, però ja fa temps que algú t’ensenyà que deixar anar llast i treure’s qualsevol màscara que es dugui per agradar als altres, per no ser rebutjat, era una manera de retrobar-se amb la realitat més difícil d’acceptar: la de reconèixer qui s’és de debò, acceptar-ho i dir-ho en veu alta sense por del què ningú pugui pensar o dir i sense por, sobretot, d’un mateix. I una vegada perduda la por, tot canvia, les coses que paguen la pena i les que no deixen de ser les mateixes i comences a mesurar la vida d’una manera nova mentre aquesta adquireix dimensions que si bé sabies que existien, a tu se t’escapaven i eres incapaç de gaudir-les perquè no t’ho permeties, perquè la imatge que t’havien induït a construir de tu era la d’un personatge només dotat per a la transcendència i allunyat, alhora, del plaer.

T’has adonat, en aquells minuts de la matinada que la vida s’aquieta, que tot i el dolor que li és consubstancial, els canvis t’han alleugerit la vida i aquell antic pes que t’enfonsava el pit només el sents molt estranyament. Tot és molt més senzill que no pas ho explica cap guru ni cap messies, tot és molt més fàcil, tant que fins i tot has après a esgarrapar espurnes de felicitat o de plaer (diria que no són tan diferents una cosa de l’altra) en mig de situacions difícils com les dels darrers mesos que, d’una banda, la mortt’ha passat a prop i la malaltia té atrapades sense remei persones que t’estimes i, d’una altra, sents vergonya i dolor per les matances de Síria i els centenars de milers de nens que han hagut de fugir sols de la guerra perquè ja no els queda ningú.

Les coses no són fàcils, però ja no et dónes ni a l’abatiment ni a la depressió des que has descobert la força dels gestos i els sentiments intangibles, una força sense condicions ni preu que amb la seva presència t’inoculen algunes persones que t’estimen, la M i el M, esclar, i també alguns amics i amigues amb qui aquest estiu has compartit taula, il·lusions, somriures, mirades, silencis, acudits i riures, dolor, abraçades, projectes… Persones amb qui has compartit la bellesa de l’amor i de l’amistat, la força de l’intangible.

[25 d’agost de 2013]

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>