ricardgarcia-Florència-infern

La llavor del mal

Volia escriure un apunt sobre els petits plaers de l’estiu però se m’ha torçat la intenció després de veure aquest tuit del Quim Monzó en el qual es recull una informació treta del Corriere della sera. Només el titular ja resulta esgarrifós, però la fotografia que l’acompanya dóna la mesura de la monstruositat a què s’està abocant la criatura que hi surt.

Mentre el pare, jihadista, presumeix del fet que el seu fill sigui capaç de sostenir i ensenyar al món el cap d’algú que ha estat prèviament degollat, no està fent altra cosa que sembrar la llavor del mal, la llavor que alimenta el monstre que recorre molts indrets de la Terra no gaire enllà d’aquest paradís fictici en què hem convertit l’Europa occidental i  Nord Amèrica.

I ja no s’hi val a mirar cap a un altre costat com quan Israel bombardeja la població de Palestina, ni a pensar que el Kurdistan queda prou lluny per no sentir els crits de dolor dels qui són perseguits per creure en un altre déu, ni tampoc a creure hipòcritament que no té res a veure amb nosaltres el fet que a Turquia es reclami a les dones que no riguin en públic.

Potser fóra higiènic i intel·ligent alhora començar a pensar que nosaltres també som ells, que el món és petit –molt petit!- i que els seus patiments poden ser aviat els nostres. Per això, si no la combatem des del primer moment, la llavor del mal s’escampa amb una força imparable, prou que ho hem vist durant el segle XX. Encara que sembli adormida, la llavor del mal en té prou amb molt poca cosa per arrelar i créixer i colonitzar les ànimes d’homes i dones que sempre havien estat bona gent i que, inexplicablement, no només comencen a justificar la segregació dels altres i la violència, sinó que de la justificació passen a practicar-les amb el convenciment que estan fent el millor que es pot fer.

Nosaltres també som ells, els uns i els altres, i per tant cal que no desviem la mirada, ja sigui pel molt dolor que podem patir o perquè la llavor del mal pot haver niat dins nostre. Davant d’això, una vegada més, recupero el Panfleto desde el planeta de los simios de Manuel Vázquez Montalban de 1995 (tristament sembla que ens hem mogut molt poc des de llavors). Al final de l’assaig hi diu això que encara em sembla útil si és que de debò volem desterrar el mal:

“[…]Flores D’Arcais se pronunciaba por una ética sin fe para escapar de la perniciosa búsqueda de la verdad única, y la fórmula me parece excelente, incluso desde una perspectiva militante en la esperanza necesaria, no en la teologal, asumida la crítica de la alienación militante que hiciera Adam Schaff con tanto conocimiento de causa. Hemos de juramentarnos para no ser nunca más cómplices de Calígula caundo quiera nombrar procónsul a su caballo.

No. No hay verdades únicas, ni luchas finales, pero aún es posible orientarnos mediante las verdades posibles contra las no verdades evidentes y luchar contra ellas. Se puede ver parte de la verdad y no reconocerla. Pero es imposible contemplar el mal y no reconocerlo. El Bien no existe, pero el Mal me parece o me temo que si.

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>