ricardgarcia_vida_no_es_poesia__1426532991_84567

La vida no és poesia

Com aquell que mira de destriar el gra de la palla, aquests dies he llegit piles i piles de versos mirant d’escatir tot allò que no és poesia del que sí que ho és. Ha estat una feina un pèl feixuga i he quedat, ho confesso, una mica enfitat de lectures on es vol fer passar per poesia qualsevol idea o sentiment que si bé pel seu autor pot ser essencial, sense un autèntic treball de reescriptura i destil·lació no és altra cosa que una nimietat pels lectors. Per això, com qui necessita purgar-se i fer net, he recuperat un article que vaig publicar el desembre de 2010 en un altre lloc. Es titulava com aquest apunt i hi parlava d’allò que al meu entendre és poesia o no és. Deia el següent:

La vida no és poesia, i donar rang de poema a les nostres experiències vitals explicant-les en forma de vers és un engany al lector. De la mateixa manera que els poetes no són éssers tocats per cap divinitat ni posseeixen cap do més enllà de la resta de mortals, la seva vida tampoc no té res d’especial ni meravellós que no pugui tenir la de qualsevol persona. No, no tot és poesia. Ho dic amb aquesta claredat i contundència per manifestar el meu desacord amb l’afirmació contrària. D’un temps ençà he sentit massa vegades que tot és poesia, i qui ho diu no fa res més que crear un equívoc nefast entre expressar els sentiments i escriure poesia. Si acceptem que una cosa i l’altra es confonguin amb tanta facilitat i que el simple fet de fer pública una emoció és pugui considerar creació artística, aconseguirem desvirtuar la poesia fins a convertir-la en una forma autocomplaent i estovada de la paraula.

Un poema no pot pas ser el resultat d’un capritx momentani, ni tampoc d’allò que se’n diu un estat d’inspiració. És evident que hi ha coses que ens inspiren, és a dir, ens serveixen de detonant per encetar un vers o un poema, però per contra del que pensen aquells que diuen que tot és poesia, la inspiració no és un dictat revelador. Si realment volem donar forma de poema a un sentiment, el procés ha de ser molt més complex i laboriós. Allò que realment pot convertir una emoció en poema comença per un procés de destil·lació molt rigorós que ens ha de dur a saber què es vol dir, primer, i què s’ha de dir, després; perquè no tot s’ha de dir. Hem de cercar, doncs, quines són les paraules que poden contenir amb precisió allò que volem dir i hem de rebutjar aquelles altres que només aporten ornamentació artificiosa, afectació i sensibleria. Perquè escriure poesia no és expressar emocions, sinó mirar d’extreure la bellesa que aquestes emocions i vivències puguin contenir.

És cert que per gaudir de la poesia (escrivint-ne o llegint-la, tant és) cal tenir un cert grau de sensibilitat, però això també passa amb la música o la pintura o el paisatge i no és cap altra cosa que obrir-se sense prejudicis a sentir el que tenim al nostre voltant. Per això, ser poeta no té res d’especial si no és la capacitat d’enfrontar-se a les paraules amb la voluntat de forçar els seus significats més comuns i els seus sons i encastar-les, pedra sobre pedra, amb les altres paraules del poema sense que aquest es faci massa feixuc o, per contra, sigui tan fràgil i inestable que se’ns trenqui. Però això vol ofici, no només inspiració. Per tant, la veritable feina del poeta comença quan ja no n’hi ha d’inspiració i aquest, amb una certa distància, és capaç de treballar amb el llapis i la tisora alhora, reescrivint per una banda i podant, per l’altra, tot allò que soni a artifici. Així, i amb l’ajut d’una sintaxi clara i neta, s’aconseguirà que el vers tingui la mesura justa, que les paraules discorrin sense que es trenqui l’equilibri i que la cadència del so en faciliti la percepció.

Només amb els versos ben despullats de tot allò que és superflu (també de la vanitat del poeta), les paraules adquireixen la categoria de poesia i poden mostrar la bellesa i la veritat que el poeta vol compartir. La vida no és poesia, però n’és plena. I el poeta, lluny de creure’s un demiürg, ha de saber destriar el gra de la palla sense precipitar-se, amb paciència i sense caure en la trampa de confondre allò que pertany a la seva vida privada amb el que és universal. Si ho fa així, ens ajudarà a reconèixer la poesia que ens envolta i farà, de ben segur, que la vida ens sigui una mica més amable.

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>