La vinya plora
M’ho vaig passar molt i molt bé recordant tantes i tantes coses que tenia mig oblidades, els noms de les eines i dels oficis, i també els sons de fa molts anys com el clic-cloc de les premses que els homes empenyien a força de braços per extreure el most del raïm, o el martelleig a l’enclusa del Domènec, el ferrer que hi havia al costat de casa. Però el que més em va agradar va ser la projecció audiovisual que, basada en els tres cultius bàsics del blat, la vinya i l’olivera, s’ofereix en la sala on també s’hi exposen els molins i premses que antigament s’empraven per obtenir la farina, el most i l’oli. En aquesta projecció s’hi pot veure un moment màgic que tothom hauria de conèixer per entendre que la terra és un ésser viu. És el moment en el qual els ceps senten -passats ja els freds hivernals- la força de la saba nova que empeny amb força els brots nous. Aquesta saba duu les sals de la terra pels vasos del cep fins a les gemmes que aviat es convertiran en nous sarments i fulles, i arriba també als talls de la poda amb tanta força que durant uns dies la planta regalima saba. Quan això passa, conjugant llenguatge i natura els pagesos diuen, amb una expressió sàvia i carregada de bellesa poètica, que la vinya plora.
Fóra una vergonya que oblidéssim els miracles que -com el que abans he descrit- es produeixen a la terra que ens alimenta, i ho fóra també que ignoréssim els noms de cada planta i de cada arbre, de cada ocell, de cada eina… Per això és tan lloable aquest refet Museu de la Vida Rural que us convido a visitar. Passejar per les seves sales no només ajuda a reconèixer la bona feina de la gent que han viscut i viuen encara a pagès, sinó que també permet -ara que vivim una vida cada cop més desnaturalitzada- entendre quina és la mesura de viure.
[Fotografia d’Albet i Noya]
Ricard, coincideixo plenament amb tu, amb tot el que dius: jo tinc, en aquest sentit, records parcials de la pagesia durant la meva infantesa. Sí que collia, durant els primers estius de l'adolescència; sí que vaig plegar avellanes, el setembre del 1981; sí que vaig collir préssecs, fa un futral d'anys… Però no me n'han quedat gravades tantes maneres de dir. Ara, però, el MVR em recorda que tots venim d'aquí, i que a mi, particularment, és aquest el món que més m'interessa. Et recomano encaridament el llibre del filòsof Josep M. Esquirol "El respirar dels dies". Una abraçada
Darrerament, ja ho saps, m'ha interessat força la Memòria. Pensar-hi m'ha ajudat a recuperar sons, olors, imatges i gustos que tenia oblidats. Gairebé tots em venen d'una infantesa viscuda entre vinyes i horts, al costat d'un ferrer entranyable i a l'aixopluc dels avis, que havien canviat els ermots de Lorca pels camps més pròspers del Penedès. I tot plegat em té fascinat, perquè el gust de les coses tenia una força i una sensualitat especials i les hores s'allargassaven miraculosament…I gràcies, Jordi, per la recomanació del llibre del Josep M. Esquirol. El buscaré i el llegiré.