L’acte de llegir poesia

[Fotografia de Núria Puig]

Què hi veuen un químic, un metge o un biòleg quan observen una preparació amb el microscopi? Una sèrie de reaccions que es produeixen de manera mecànica o, en canvi, alguna cosa que els fascina i emociona i, per això mateix, els empeny a seguir investigant?

I un físic, un arquitecte, un matemàtic o un enginyer, què hi veuen quan contemplen l’ull d’un pont sota l’arc que el conté? Només càlculs i reptes tècnics? O també hi veuen la bellesa de la llum i l’espai alliberats sota el pes de l’acer i el formigó? És d’això segon, que ens provoca emocions difícils d’explicar i que escapen als càlculs, del que ens vol parlar la poesia.

És evident que si en tenim els coneixements adequats i un bon domini de la tècnica, el plaer que obtindrem de la contemplació de l’obra serà més gran que si som profans en la matèria. Però això no ens inhabilita pas per percebre’n la bellesa, de la mateixa manera que no ens cal saber solfeig per gaudir amb aquelles músiques que ens desperten emocions, ni ens cal dominar la gramàtica per sentir que determinats poemes ens parlen a nosaltres. Tristament massa vegades decidim que d’una cosa no hi entenem o que no ens interessa sense haver deixat, primer, que allò nou ens sorprengui. Només si som capaços d’obrir-nos sense prejudicis a conèixer –més que no pas a saber-, podrem sentir sensacions que estaven ocultes dins nostre i que, potser, desconeixíem.

Què és, doncs, el que ens cal davant d’una pintura, d’un poema o d’una construcció que, a més de la seva utilitat pràctica, s’instal·la en el paisatge amb voluntat estètica? No és res més que enfrontar-nos-hi nus i en silenci. D’una banda hem de saber estar en silenci per evitar que els discursos preconcebuts no ens deixin sentir allò que l’obra d’art –entenent com a tal un objecte únic capaç de transmetre sensacions- desperta dins nostre. I d’una altra hem de ser capaços de despullar-nos de qualsevol idea preconcebuda que no ens deixi mirar les creacions humanes com si fos la primera vegada que les veiem. M’agrada comparar l’acte de contemplar l’art amb el que fem quan ens estirem a la platja: ens despullem, ens estirem i –si pot ser- en silenci ens deixem anar. Llavors, lentament ens inunden la calidesa de l’aire i del sol, el so de les onades… i tot plegat ens omple de placidesa, d’una experiència de benestar que no cal explicar, senzillament la vivim, vivim un instant de veritat en contacte amb el món, ens en sentim part.

L’acte de llegir poesia també té a veure amb aquest exercici de viure la veritat, la del poeta i la nostra. És per això que a l’hora de llegir poesia hem d’estar disposats a endinsar-nos en una dimensió diferent de la vida i de nosaltres mateixos, a traspassar la superfície de la quotidianitat, on tot té una mesura i un preu estipulats, i a deixar-nos transportar a un territori polièdric i divers on entren en joc totes aquelles coses que no sabem mesurar, però que donen densitat a la vida.

A diferència de quan perseguim el coneixement científic, que ho fem amb una actitud analítica, quan ens situem davant del poema cal que adoptem, en canvi, una disposició sensorial. Com a lectors de poesia, ja no ens hem de preocupar d’entendre, sinó que el que hem de valorar és si es tracta d’una poesia que d’alguna manera ens alimenta. Si és així, la comprensió es produirà de forma intuïtiva, com una explosió de llum. Si no, potser és que aquell poema o, millor, les vivències del poeta no connecten amb les nostres experiències vitals.

En el territori de l’art hi trobem tot allò que no té una explicació racional i el problema principal amb que s’enfronta el poeta és que vol expressar l’inefable, tot allò que no es pot explicar amb paraules. Vet aquí el gran repte, que el lector tingui la sensació –gràcies a les imatges que construïm amb paraules- de compartir un llamp de vida amb el poeta. I a vegades, si tenim sort, un vers ens recorre l’espinada com quan, sense saber el perquè, contemplem el buit davant de l’horitzó i ens inunda un instant de felicitat. No és res ni ho podem mesurar, però ho conté tot.

[Aquest apunt el dedico a la Montse i al Jordi, que sé que em llegeixen amb voluntat d’explorar nous mons i que m’estimulen amb els seus comentaris i les seves preguntes sobre aquest objecte estrany i sense cos que en diem poesia. A tots dos, una abraçada!]
0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Anima’t a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *