L’eix del món

Sé que si mai hem de marxar de la casa on vivim, una de les coses que em sabrà més greu serà allunyar-me dels arbres que he plantat en el que havia estat l’hort dels avis. Poques vegades em sento tan bé, tan feliç puc dir, com quan planto un arbre. Obrir la terra, airejar-la, adobar-la i deixar-la reposar, i després colgar el pa de les arrels i calçar bé la soca de l’arbre, regar-lo… Amb els arbres he après a estimar els llocs i a fer unes arrels que havien estat molt fràgils. Probablement és per això que m’agrada tan mirar-los en silenci, els que jo he plantat i tots els altres.

Alguns amics que saben aquesta dèria meva, m’envien a vegades fotografies d’arbres singulars. I això és el que va fer el Martí, després que aclaríssim que un tell és el que nosaltres en diem un til·ler, amb la fotografia que il·lustra aquest post. El que ell no sabia és que l’arribada de la foto d’aquest til·ler coincidia amb la lectura que jo estava fent de ‘L’eix del món’, un capítol que em va emocionar de la Història universal de Paniceiros de Xuan Bello. Parla dels arbres i el reprodueixo tot seguit:

“[…] Un arbre és quelcom ben complicat. Allò que un de ciutat anomena arbre, un del camp ho anomena roure, castanyer, vern, om, freixe, moixera de guilla, pomera, presseguer, i centenars de noms més. Així mateix, un arbre consta de la capçada (que es divideix en branques, fulla i cimadal) i el tronc. El tronc és més complicat: es divideix en corfa (o escorça), albeca, fusta i cor. I d’aquesta manera hi ha diferents menes de troncs segons el gruix: hi ha rolls i torades, i moltes altres consideracions de fuster que vaig aprendre quan era un nen i que ara he oblidat. El que sí que tinc clar és que un arbre és un dels éssers vivents on resulta més fàcil de veure què és la bellesa: una suma equilibrada d’imperfeccions. La bellesa, no ho oblidem davant el bombardeig impietós i analfabet dels dissenyadors contemporanis, és una cosa que, simplement, s’esdevé. La lliçó que podem aprendre, després de segles d’història, és que no hi ha cap cànon, per moltes pàgines que escriguem sobre això, i que, quan ens avenim a dir ‘això és bell’, allò que és contrari es dreça colpint-nos amb una bellesa imprevista.

Walt Whitman, en un dels seus poemes, parla d’aquell roure de Louisiana, solitari en les planures. Fort, retallat contra el cel, francament bell, el poeta admira aquella soledat, aquell esforç secular per mantenir-se dempeus amb les seves arrels pregones. Whitman -‘cuyo nombre ritma el universo’, d’acord amb el vers de Jorge Luis Borges- veié en aquest roure el símbol de la democràcia americana, del nou home lliure, del propi jo. El poema, amb tot, acaba amb una declaració commovedora. Afirma que aquell roure (oak) és un company, un camarada, però al cap i a la fi superior a ell: el poeta mai no podrà estar sol enmig de les prades sense esperar per res ni per ningú.

Els roures habiten el meu record. Roures fantasmes, tallats per la destral, troncs secs estesos a terra. Com aquests plàtans que no fa gaire admirava José Luis García Martín i que aviat seran el somni d’una ombra, un munt de branques i encenalls damunt el sòl. A Paniceiros, a tocar de la capella, hi va haver fins poc abans de la guerra un roure immens. Per a voltar-lo, calien quinze homes donant-se les mans. Quan el van serrar, no va caure; el tronc tenia una base tan grossa, que va romandre dempeus uns quants anys fins que es va assecar.

Els antics creien que en els arbres habitava un déu o l’esperit d’un avantpassat.. En un poema gal·lès del segle VI, atribuït a Ameirin, els arbres (el roure, el salze, l’arç blanc, el faig, el bedoll) acuden a la batalla per ajudar l’heroi. Cada un d’ells representa una lletra (els caràcters de l’escriptura cèltica rebien noms d’arbre), i entre tots formaven unes paraules que, segons Robert Graves, resumien el secret, o l’objecte, de la poesia. Aquestes paraules eren Triple Deessa Blanca, enllaçant la poesia cèltica medieval amb pràctiques religioses neolítiques, preindoeuropees. Graves, cercant aquí i allà, convençut que l’arribada de l’home a la lluna era un sacrilegi més, ressegueix en la tradició anglesa, des de l’edat mitjana fins als nostres dies, romanalles d’aquest culte secret i silenciós, que unia les ribes neolítiques de Xipre amb la costa occidental britànica del segle XX. Els arbres, la lluna, l’apartament de l’home en la natura, són els trets que analitza, més enllà d’un complicat, apassionat i erudit assaig sobre la mitologia ‘europea’

Vivim en un món en què som lluny dels arbres, fet que podria significar que som lluny de nosaltres mateixos. Philip Larkin, un poeta poc sospitós de cantar l’Arcàdia perduda, imagina un enderroc ple de pneumàtics, rostolls i vells somiers. Al mig es dreça un minúscul roure solitari, mancat de força, gairebé sense fulles. Aquest roure es va assecant, ofegat entre les deixalles. Un dia es morirà sense saber que és l’últim. Anglaterra, llavors, també es morirà sense saber que s’ha trencat pel mig l’eix del món.”

0 comentaris
  1. Santi B.
    Santi B. says:

    hola ricard, com estem!inauguro una nova vida “orbital”…he escollit el teu model en blanc.ok!t’he posat com enllaç “dels 40″el blog meu es diu Santi B.el meu nou nom…. poètic… què et sembla…la meva adraça éshttp://poesiasantib.blogspot.comei, a veure si també fas difusióde la kinzena….. aquest any em tocarà a mi… inaugurar…. m’agradaria que tornessis a escoltar el teu nom per l’autopistaun petó i mil petons de llum

    Respon
  2. ricard garcia
    ricard garcia says:

    Ei, Santi, ja he vist el teu blog i l’he enllaçat. M’agrada molt això de poder-te llegir gairebé en directe, un dels avantatges d’aquestes finestres virtuals.La kinzena, ja l’espero!!! Petons!

    Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Anima’t a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *