19abril08 174

L’enganyosa sinceritat

Sí, com ho heu llegit encara que sembli una contradicció, perquè ja fa temps que hi dono voltes i no m’ho acabo de creure això que diu que hem de ser del tot sincers. Em sembla un altre dels enganys d’aquest bonisme que fa uns anys es va posar de moda a les escoles i que després, amb els nens ja crescuts, s’ha escampat per tot.

No hi estic d’acord que s’hagi de ser del tot sincer i engaltar-li a l’altre, fins i tot en públic, les nostres fòbies. Sigui com sigui, la percepció que tenim del món no només no és mai del tot objectiva, sinó que els sentiments que ens aclaparen la deformen contínuament, i per això trobo que és una falta de respecte convertir ningú en la diana de les nostres enrabiades, frustracions o misèries. Per què, doncs, hem de perdre la dignitat i fer-nos mal llançant damunt la consciència dels altres un concepte tant imprecís i confús com la veritat?

Actualment, d’aquest dir-se les coses a la cara en treuen profit algunes cadenes de televisió on es convida qui vulgui a cantar-li la canya al seu veí, la seva exparella o el seu company de feina, i no em sembla que això ajudi a construir res de res. Sobretot tenint en compte que la sensació que se’n treu de veure aquesta pràctica és que qui ho fa no s’ha parat ni mig minut a ser sincer amb ell mateix. I al meu parer és aquesta, la sinceritat profunda i absoluta amb un mateix, la que sí cal practicar a consciència. Jo no vull que ningú m’expliqui els seus pecats, però sí és d’agrair que cadascú se’ls reconegui íntimament, si més no perquè aquest reconeixement i acceptació íntims ens fa ser més tolerants amb les persones amb qui convivim.

Tant si es tracta d’una persona propera com si no, no penso que sigui bo disparar-li les nostres rancúnies, perquè sempre que ho fem és fàcil observar com en aquesta acció hi ha contingudes les ganes de ferir, i dubto que cap relació interpersonal pugui créixer agredint l’altre amb retrets. És per això que escampar visceralment els nostres sentiments, falsament disfressats de sinceritat, em sembla una trampa per la convivència. Tot i que sembla que manifestar la crua veritat –o allò que a nosaltres ens va bé creure que ho és- ens pugui alleugerir, sovint l’únic que aconseguim és crear més dolor.

Assumeixo d’entrada que el que dic no és políticament correcte ni sovint ben vist –la sinceritat té molt bona premsa-, i fins i tot assumeixo que hi pot haver qui em titlli d’immadur o d’hipòcrita, però cada dia més els excessos de sinceritat em semblen un engany i, mentre pugui, me’ls estalviaré.  Viure amb mi ja m’és prou difícil, però tot i així quan aconsegueixo pair en silenci els pecats que he comès i puc encaixar l’adversitat amb un cert estoïcisme, em sento raonablement feliç. Per què he de voler, doncs, fer llenya de ningú?

 

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>