maquiavel

L’escollit

Em pregunto per què les persones tenim la necessitat d’atribuir-nos un paper transcendent en el curs de la història si, en realitat, no som res més que una petita baula perfectament prescindible. Tot i així, hi ha un munt d’exemples de presidents i expresidents, directius i, fins i tot, patriarques que s’arroguen un paper fonamental i únic, tant pel que fa al sosteniment d’un país, una empresa o una família, com a la custòdia  de les seves essències.

Hi pensava aquest matí una altra vegada, després d’haver llegit un article del professor José Álvarez Junco en el qual es reflexiona sobre la relació especial que algunes persones, i també alguns pobles, creuen tenir amb Déu. De tot plegat, em crida especialment l’atenció i em sorprèn no només que algú s’atribueixi ell mateix la condició d’escollit per desenvolupar una tasca superiorsinó que els altres li puguem atorgar aquest títol que sovint va unit a una certa idea d’impunitat pel que fa a les coses terrenals.
Tot l’article té interès, però m’he fixat sobretot en els dos darrers paràgrafs. Primer perquè tot i que en el nostre entorn no hi hagi qui es consideri el braç de Déu, com alguns reis espanyols o el reverend Phelps, encara hi ha qui viu –sobretot polítics- amb la idea no sempre del tot conscient de dur a terme una missió que tot i que escapa a la nostra comprensió, ens salvarà. I en segon lloc, perquè donar crèdit a la idea d’excepcionalitat quan ens referim a les persones encarregades de dirigir qualsevol empresa, ens acosta perillosament a entregar la nostra voluntat i a perdre la capacitat crítica i el lliure albir.
La història ja ens ha ensenyat prou vegades quan de mal fan els cultes a la personalitat, i en el moment que vivim ja res no ha de ser justificable ni en nom de Déu ni del Poble. No som cap mena d’ésser superior ni l’escollit per a res. En tot cas, si alguna cosa som és una certa quantitat de temps i memòria tan valuosos com els de qualsevol altre.
Al final hi podeu trobar un arxiu amb l’article sencer, però no me n’estic de transcriure també aquí els dos paràgrafs esmentats:
[…] Quien llega a primera potencia del mundo ha hecho, sin duda, muchos méritos. El error está en creerse que tiene una especial relación con la divinidad o una “superioridad  natural” sobre los otros. Porque, a la hora de los fracasos, cuando alguna operación, por ejemplo militar, salga mal, no tendrá manera de explicarlo, salvo que piense que ha disgustado de algún modo a la Divina Providencia. Y la solución no será rectificar su política, mejorar sus técnicas militares o abandonar alguna empresa por su excesivo riesgo o coste, sino, por ejemplo, cerrar prostíbulos, como hizo Felipe IV; o castigar con dureza la homosexualidad, como propone Phelps.
Los discursos elaborados para consumo interno, a la mañana siguiente del triunfo, en plena euforia autocomplaciente, no deben tomarse en serio. Porque lleva a obcecarse en empresas imposibles y ruinosas. Más razonable sería estudiar situaciones precedentes que pudieran enseñar algo sobre la actual y aplicarse la lección. Un adulto debería ser capaz de prescindir de la idea de excepcionalidad, reconocer que su caso no es único, compararse con otros y pensar en términos terrenales, prácticos, de simple eficacia. Es lo que proponía Maquiavelo.”

És el que proposava Maquiavel i, a l’hora de la veritat, ja sabem que Déu no proveirà!

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>