L’horitzó que duus als ulls
Ha estat després que has entès que la poesia, al capdavall, no és cap altra cosa que una manera d’estar al món i de mirar aquelles veritats que et conflueixen a la pell i secretament la travessen com si aquesta fos, també, el territori màgic on el mar se’t dóna, l’espai indefinit on la platja no és res més que les línies fluides que l’aigua, la sorra i el sol dibuixen i desdibuixen a cada alenada, la llum que respires cada vegada que el mar s’enretira deixant, fins a la propera onada, el món en suspens.
I has après que la poesia és, també, aquest àmbit sense temps que et permet obrir la porta a totes aquelles corrents ocultes que t’habiten però que, encara sense nom, no saps dir. És per això que és el territori de la valentia, l’únic que et permet capbussar-te en l’inconegut del paisatge per escapar dels camins i emergir en l’horitzó que duus als ulls.
Sí, la poesia és això, una manera especial de veure el món. Et convido a visitar el meu blog literari, Tens un racó dalt del món, i a agermanar-nos mitjançant enllaços mutus.
Gràcies per la invitació. Ja he passat pel teu racó dalt del món i t’he enllaçat al Castells de cartes i, també, al Cupressus sempervirens.Salut!