Ricard Garcia: La llum més alta, Edicions del Buc/Pruna Llibres, València, 2021 [ISBN: 978-84-123125-1-5] (38è Premi Manuel Martínez Rodríguez – Ciutat d’Alcoi)
Del llibre, el jurat del Premi Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’alcoi n’ha destacat “la sobrietat i precisió d’uns poemes que despleguen un gran ventall temàtic des d’una mirada que, alhora que reconeix sense escarafalls el costat més fosc i amarg de la condició humana, enfonsa les seues arrels en una passió vital indeleble, en les constants de l’amor, en l’equilibri de la vida en harmonia amb la natura o en la força de la solidaritat amb els més desposseïts. Llibre d’una gran maduresa creativa, La llum més alta és també un cant als orígens i a l’experiència amorosa, un exercici de memòria que fa balanç del passat i una contemplació assossegada del món condensada en la veritat dels poemes amb què el poeta es rescabala de les seues ferides i obre solcs d’esperança en el cor del lector.”
CIRERES
Trencar-los tots, els miralls on t’emmiralles,
escampar-ne, després, els trossos pel terra
i descalç, fins a fer-te sang, trepitjar-los.
Anomenar-les totes, les formes del mal,
i cridar-ho: tu ets el meu enemic i tu ets jo!
Acceptar derrota i cicatrius. Tornar a viure
una vida senzilla i tornar a tastar, només llavors,
la llum, molsuda i dolça, a la carn de les cireres.
T’HE TINGUT TANT
T’he tingut tant
que ara em sé orfe de nosaltres,
tant com se’n sent l’espiga
quan el tall esmolat de la dalla
en sega la tija i ja no és terra ni arrel,
només aire i llum i estiu que es vincla.
T’he tingut tant, però,
que em queda, com un rostoll rebel
que resisteix a la vora del marge,
la llum de la teva pell colrada
i tant de mar als ulls i nosaltres,
aquest nosaltres inabastable…
A LA SOCA D’UNA ALZINA VELLA
A la soca d’una alzina vella
la son com una dolça agonia,
suor i terra i camí als peus
i la respiració, a cada alenada
més lenta, més espaiada…
I el zumzeig d’una mosca
que com si li anés la vida,
al trau d’una carronya
ressegueix fils de sang bruta
i n’escarba la podridura.
A la soca d’una alzina vella,
com si volguessis ser-ne l’ombra,
ja remuntes la llum primera.
La respiració, a cada alenada
més lenta, més espaiada…
