On la sang

On la sang és un llibre on es parla dels fets i sentiments més extrems de la vida, aquells que ens alteren les rutines per fer-nos sentir que hi ha forces que de manera imparable ens arrosseguen a tastar les estranyes alquímies de la vida que ens toca viure. S’hi evoquen aquelles coses que ens fan sentir que els desordres vitals no només ens ajuden a vèncer l’atonia dels minuts sinó que ens fan prendre consciència plena d’ésser vius. Per això, On la sang transita pels desordres naturals de la vida i hi trobareu poemes que van des de la força salvatge de l’erotisme a la por de qui se sent extraviat o, també, fins a la percepció de la mort com una realitat propera. Tot i així, goig i dolor no es presenten com a sentiments deslligats, sinó com a parts indissociables del nostre ésser, aquest tot on conflueix allò a què al·ludeixen els poemes del llibre: els moments de desordre o de lluita que han traçat cada una de les cicatrius que duem al cos i que són, alhora, la nostra història i el nostre present.

Casa nostra
Casa nostra és
aquesta làmina d’aire
que quan m’acosto a tu
i et recorro des de l’espatlla
a la carena nua del maluc
queda presonera entre tu i jo.
Casa nostra és
aquest aire que viu en nosaltres,
i l’olor de la teva pell
i la meva quan es troben.
Casa nostra és
respirar tanta vida
i no haver de dir res.

Cicatriu de llum
L’alè tremolós d’un sospir als plecs de la pell,
la llum que pouaves abocat al fons d’uns ulls,
l’espurneig de la mà cercant el paradís
a la corba subtil del naixement del coll…
Gairebé imperceptibles, les empremtes d’haver estimat
són a vegades present que irromp indiferent a la voluntat
i es desclou com rosella d’abril descarada i roja
quan t’adones que encara duus a la boca
el gust d’un bes antic, una cicatriu de llum als llavis.

Naufragi
Boqueges, encès i encara gelós,
com el peix que la mar escup
i agònic es rebel·la, nàufrag en terra,
encara uns minuts. Com ell, també tu
sobrevius aferrant-te als records
que duus al naixent de les ungles,
al tou dels dits amb què llegies
els miracles al seu cos. I amb delit
de tornar a tastar la sal a la seva pell,
de respirar-hi els minuts que el món
va ser vostre, per tot arreu la busques.
Però tot allò que va ser és ara
com el rastre del peix que un peu
ha empès, despietat, per la sorra.
Exhaust naufragues, buides les mans
i amb el cor, d’estimar tant, encetat.

On la sang brolla
Aquesta unglada que duus oberta a la còrnia,
el pas humit i lent del cuc i el temps que mor,
el fred que es vessa dels pous i glaça la terra,
la coïssor d’una clivella a la mà, a l’altra l’infern
i l’escalpel que et fereix allà on la sang brolla.

Al ventre de la balena
Com qui no sap, encara, que ja és mort,
com qui recorre les rugositats de la paret,
les remors esmorteïdes del dia, el fred de les rajoles,
com qui després d’albirar un darrer fil d’horitzó
gris encara, la no-llum d’abans del dia, es gronxa
damunt el silenci que sura indecís entre un segon
i el següent. I inspira profundament i tanca els ulls,
com qui sap que comença a ser només un nom,
com qui entra al ventre buit de la balena.