ricardgarcia_neu__1406797113_60553

Lliçons d’humilitat

   Massa sovint ens hem cregut aquella dita que diu que pagant, Sant Pere canta, i potser sí que n’hi ha algun de Sant Pere que el podem fer cantar amb dinerons, però aquest no és el cas, és clar, de la meteorologia. Les darreres dècades ens hem emmirallat en els nostres veïns del nord, però ni el nostre és un país ric  i eficient com el dels alemanys, ni nosaltres som especialment obedients amb el que se’ns recomana que fem, sobretot si el consell ve dels poders públics. Quan això passa no triguem ni un instant a treure’ns la dignitat de la butxaca i a preguntar ostentosament qui s’han cregut que són aquests per dir-me que he de fer? Què no sóc prou gran, jo? Què no puc fer ús de la meva llibertat? 
   I és clar que som lliures de fer, només faltaria, però això no ens estalvia pas cap responsabilitat. Tot i que dissortadament, cada vegada més es pot llegir al diari que algú demana, per les conseqüències dels propis actes,  compensacions o responsabilitats a algú altre, de manera que arribem a absurditats com que als paquets de tabac hi hagi de dir que Fumar pot matar, com si no ho sabéssim que fumar no és bo pel cos? O és que cada dia que passa som més infantils i encara ens han de dir que no posem els dits als endolls? I si els hi posem, la culpa del que ens passi serà de la companyia elèctrica?
   Vivim creguts que tot gira al voltant de nosaltres, que tot ha d’estar al nostre servei, i per això hem construït aquests petits mons que són les ciutats a la mida dels nostres desitjos, però al mateix temps hem oblidat que més enllà dels seus límits hi ha tot un planeta que no es regeix ni per les lleis del mercat, ni pels capricis dels consumidors, ni per les voluntats polítiques de ningú. Deu ser cosa d’haver viscut al camp, però em costa compartir el punt de vista de tanta gent que es queixa de no haver pogut fer allò que ahir havia previst de fer.
   Quan s’acosta la tempesta, per poc que es pugui, un s’ha de posar a cobert i esperar  que passi -deien al poble. Ahir, mentre queia la nevada, els pagesos posaven en pràctica aquesta lliçó d’humilitat que tenen ben apresa dels seus tractes amb la meteorologia i es posaven a recer aprofitant per fer endreça i esmolar les eines de cara al bon temps. A la resta, orgullosos com n’estem dels nostres cotxes i les nostres carreteres, la natura ens va tornar a fer memòria de la poqueta cosa que som a les seves mans.
0 comentaris
  1. F.Puigcarbó
    F.Puigcarbó says:

    així ha estat sempre, els pagesos conviuen amb la natura i la respecten. Per aixó es posen a recer quan s'escau i no els agafen nevades fora de lloc.

    Respon
  2. Calpurni
    Calpurni says:

    Tens raó. La humanitat ha fet un llarg camí pel "teocentrisme", primer, per l'"antropocentrisme", deprés, per arribar finalement a l'"egocentrisme".

    Respon
  3. Manel Queralt
    Manel Queralt says:

    Aquesta frase que has escrit "ciutats a la mida dels nostres desitjos" em recorda una de semblant que apareix al capítol "Zobeida" del llibre "Les ciutats invisibles" d'Italo Calvino. Quanta raó tens.

    Respon
  4. Ricard Garcia
    Ricard Garcia says:

    Francesc,més enllà de l'ecologia de saló, potser hauríem de recuperar el respecte per la natura.Calpurni,molt ben trobat el que dius. L'antropocentrisme ens ha pujat al cap com un mal vi, i així ens van les coses.Manel,no he llegit "Les ciutats invisibles", però després del que dius, ho faré. Gràcies pel suggeriment.

    Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Respon a F.Puigcarbó Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>