L’olor del pare
Als homes de la meva edat i més grans, ningú no ens ha ensenyat a fer-nos petons ni a dir-nos obertament que ens estimem, ben al contrari sempre se’ns deia que les mostres d’afecte eren poc masculines. I per això hem hagut de desenvolupar altres maneres molt més subtils i tàcites que les de les dones de demostrar l’estimació que sentim per un altre home, ja sigui una pressió suau i breu al braç o a l’espatlla o un discret somriure només insinuat. Dues dones poden estar-se abraçades, però que els homes adults es toquin encara ara no és ben entès ni tan sols entre els membres de la pròpia família. Això em va fer descobrir altres maneres de tocar-lo, el meu pare; i ja que no podia ser amb el tacte que sentís la seva pell, vaig aprendre a fer-ho amb l’olfacte. Quan m’hi acosto i sento la seva olor, m’omple aquesta indescriptible olor de pare de la qual parla en Calsapeu al seu poema. Les olors barrejades de l’aftershave a les galtes i de la terra a les mans, de la pell rostida pel sol i del silenci em diuen d’on és que vinc, d’on és que venim. I llavors, encara que només sigui durant uns segons, estic tranquil i segur com quan de nen m’agafava sense vergonya a la seva mà ferma i totes les pors s’esvaïen.
Caram! Gràcies, Ricard. Estic content que t'agradi aquest petit poema. Els versos em posen tan a prop de fer el ridícul… que ensenyar-ne algun em fereja.I, ai el pare i la seva olor! M'agradaria tenir-ne un bon record, però ell no se'l treballava gens, l'afecte dels fills. Te'n podria contar moltes, però aquest no és el lloc ni el moment. Només et parlaré, molt breument, d'un record d'infantesa que va marcar per sempre la relació amb mon pare. Un dia li vaig donar un caramel (per mostrar-li l'efecte que li menava) i un minut després vaig veure com l'escopia. És una tonteria, sí, però aquella vivència em va marcar per sempre, el pare em va caure de la post i no hi va tornar a pujar mai més. Ara que el pare sóc jo, em menjo amb delit i agraïment els caramels i les galetes que em dóna la meva filla gran.
Preciós apunt. M'has fet recordar l'olor del meu pare. Fa molts anys que ja no hi és però en llegir el teu post me n'he recordat que ell també feia una olor pròpia, olor que jo encara reconec en el record.
Joan,tu saps tan bé com jo que el millor llegat que podem deixar és la memòria que de nosaltres conservin els nostres fills. Si abans em preguntava sovint què en dirien els avis dels meus fets, ara intento imaginar què en pensarà el meu fill en el futur.Novesflors,gràcies pel teu comentari. Fa temps que tinc la dèria que els records més profunds que conservem tenen a veure, sobretot, amb el gust i l’olfacte.
Ostres! No sé què dir-te, bon amic.Moltíssimes gràcies. Pel que dius i per passar per les Totxanes.Joan Josep Isern
Joan Josep,tot i que no ens coneixem personalment, quan aquest matí he llegit els teus darrers apunts m'he sentit molt a prop del que deies. Per això em sembla que no cal que avui diguem gran cosa més, amb una abraçada fem. I sigues benvingut al 'Castells de cartes'.
Jo sóc un de què van estar marcats per la imposició social de no manifestar obertament l'afecte pel pare. Sempre m'ha pesat com una llosa.Excel·lents comentaris.
Per molts anys, Ricard! Pel sant i pel text
Que tendre Ricard! Que fariem sense els pares… A mi m'emprenya una mica això de que les mostres d'afecte sigui poc masculí, ja que el meu pare ho aplica al peu de la lletra! Felicitats pel sant i un petó
Calpurni,trenquem-la aquesta imposició. Amb els pares potser ja hem fet tard, però podem demostrar obertament als nostres fills que els estimem. Fora la llosa!Jordi, moltes gràcies. Ens veurem d'aquí a pocs dies.Patrícia,ja ho veus que també ho diu en Calpurni que pesa molt la llosa que ens van encolomar als que ja tenim una certa edat. Però si enrere costa canviar les coses, sí que podem treballar per canviar-les de cara al futur.