joan_margarit__1406803305_13104

Meditació de Vil·la Joana

El franquisme només el vaig viure d’esquitllada, sóc del 62, però aquell mestre que vaig tenir fins als 12 anys no havia perdut les maneres de l’oficial de l’exèrcit que havia estat i ens feia tastar amb una violència cruel -dia sí, dia també- la contundència del regle i d’unes mans grosses i plenes d’ira i de ressentiment. Els matins hissàvem les banderes -la de l’Espanya franquista amb l’àguila, la vermella i negra de Falange amb el jou i les fletxes i la tradicionalista dels Requetès– i cada tarda les arriàvem, tot plegat en formació i amanit amb uns càntics del Cara al sol que amb aquelles veuetes infantils devien resultar més ridículs que no pas marcials.

Jo no recordo aquella olor de corral que diu Margarit, però si l’aspror de les banderes, el fred i la humitat, la por del mestre i dels càstigs que aquest ens infligia. I l’olor de pixum, perquè a més d’un se’ns entelaven de llàgrimes els ulls o fins i tot se’ns havien escapat unes gotes de pipí només de sentir el nostre nom pronunciat per ell. Només més tard, quan ja vaig ser una mica més gran, vaig entendre que aquell home no era res més que l’adreçador que el règim feixista ens tenia destinat.

Per això deia, al post anterior, que aplaudeixo les paraules fetes poesia que Joan Margarit va pronunciar al Parc de la Ciutadella durant la celebració de la Diada de l’11 de Setembre. Vaig escoltar el poema a través del televisor i tot seguit vaig mirar de trobar-lo reproduït en format de vídeo o de text. No vaig trobar els versos de Margarit enlloc, però avui un correu del Rafa m’avisa que es poden llegir a El blog de Jordi Cervera. He corregut a llegir-los per corroborar el record que em va quedar després d’escoltar-los, i sí, el poema té la força i la rotunditat dels murs de pedra, aixecats carreu a carreu per vèncer el temps, sobretot el cronològic, i per mantenir ben viva la memòria. I ja que veritat i memòria són un bon remei davant de l’amenaça d’aquests ocellots malastrucs que sovint ens sobrevolen, us convido, si no el poguéreu sentir, a clicar i llegir Meditació de Vil·la Joana.

0 comentaris
  1. Marcel
    Marcel says:

    Hola, bona nit.Em va agradar coneixe't l'altre dia a Sant Andreu de Llavaneres. Havia vist alguna vegada el teu blog però en no saber qui era el que l'escrivia no hi havia posat mai res. Avui ho faig. Per dir-te que, tot i tenir coneguts comuns i compartir alguns gustos literairs, en aquest cas no estic gens d'acord amb tu.En Margarit sempre m'ha semblat un mal escriptor -té un nul domini de la llengua, no sap construir bé les frases, calca el català del castellà d'una manera esgarrifosa- però, a més, em sembla un poeta francament dolent. És clar que això no es pot demostrar, encara que mirant alguns dels seus poemes publicats es veu de seguida, però el que no em puc discutir ni a mi mateix és que no m'agrada gens. Fins i tot algunes de les seves traduccions al castellà -Hardy, per exemple, són lamentables.Et dic això perquè aquest poema que he pogut llegir gràcies al teu blog i als bons oficis d'en Jordi Cervera -no el vaig sentir perquè aquella pallassada que munten cada any al Parc de la Ciutadella em fa angúnia- m'ha refermat en aquesta opinió. Això no és un poema, és una diarrea. Grandiloqüent, buit, barroer (l'ús que fa d'en Verdaguer és pedant i anguniós, propi d'algú que no té ni modèstia ni vergonya) estentori, ple de tòpics, d'imatges suades, efectista en el pitjor sentit de la paraula… Dolentíssim, vaja.És el meu parer -i el d'uns quants que conec però que solen dir-ho només en veu baixa- i em venia de gust escriure-ho aquí ja que me'n dones l'oportunitat.En Llavina i tu mateix escriviu molt millor, creu-me.Gràcies per llegir-me, bona nit i feñicitats pel blog!

    Respon
  2. Ricard Garcia
    Ricard Garcia says:

    Marcel,ni m’ha passat pel cap discutir amb tu sobre el valor de la poesia de Joan Margarit. És evident que si enllaço el seu poema és perquè em va agradar, i ni jo et puc qüestionar el desgrat que a tu et causa, ni tu pots passar-me comptes pels meus gustos. Al capdavall, aquests són tan personals i intransferibles que no en necessiten cap de justificació.Però el que sí m’atreveixo a posar en qüestió són les formes. No m’agrada l’acritud amb què manifestes el teu parer i fins i tot hi ha alguna expressió tan desafortunada que em sembla volgudament insultant. Entenc que en qualsevol àmbit, i en el de la crítica literària també, la visceralitat no ens duu enlloc més que a viure enfrontaments carregats d’una agror que ens fa malviure. I ves a saber, quan siguem ben colgats, qui se’n recordarà de qui i què quedarà de nosaltres. Pel que fa a la poesia, que sé jo si és bona o no ho és. El que sí sé és que hi ha molta poesia del Joan Margarit o del Jordi Llavina –per dir algú proper- i de tants i tantes poetes, que em fa bona companyia i m’ajuda a viure, i per a mi això ja és més que molt. També n’hi ha que a mi no em diu gran cosa o que directament no m’interessa, i discretament me l’estalvio; però estic segur que també hi ha a qui li fa tan bon profit com a mi la que m’agrada. Per sort vivim en un món que no és delicte ni pecat la divergència.Ja ho veus, jo no les dic en veu baixa les coses que penso. Sempre dic als meus alumnes que han de ser valents de dir als altres el que calgui, però que és important fer-ho mirant de no ferir-los més del compte, perquè si l’estocada és excessiva, no hi haurà diàleg possible. I sense diàleg –tots ho hem viscut en una ocasió o altra- ja sabem que és el què passa. Gràcies per les teves visites al bloc i salutacions!Ricard Garcia

    Respon
  3. Marcel
    Marcel says:

    Gràcies Ricard.Saps, després de llegir durant molts anys, l'única divisió que goso fer en literatura és entre la bona i la dolenta.La d'en Margarit mai no m'havia semblat gaire bona però aquests darrers anys, com més escriu -i escriu molt i publica massa- més dolenta la trobo.I el que m'esgarrifa és que tanta gent es deixi ensibornar quan hi ha tants poetes que li donen deu voltes i, també, que alguns pretenguin fer-nos creure que és una mena de poeta nacional, cosa a la qual no era aliena la seva presència l'altre dia al parc de la Ciutadella.No crec que hi hagi altra manera de dir-ho i només em sap greu que els qui pensen com jo -la majoria de crítics inclosos- no gosin publicar-ho per no quedar malament o per no impedir la "consagració" d'un poeta, atesa la manca de consideració en què se'ls té.No veig que afirmacions com la meva impedeixin el diàleg. Però no sé de què serviria el diàleg si hem de callar coses que em semblen tan evidents com aquesta. Encara que no hi estiguis d'acord, es clar.A mi m'ha vingut de gust dir-ho i ho he fet de la manera que sé. Però jo no tinc alumnes…Gràcies per deixar-m'ho dir aquí!A reveure.

    Respon
  4. Joan Vicenç
    Joan Vicenç says:

    Jo també vaig escoltar el poema de Joan Margarit. Anava en cotxe. No m'ho esperava. Em va emocionar i al vespre vaig cercar-lo, fins i tot vaig fer una crida a través de racocatalà per si qualcú ho tenia gravat. Pens que hauria d'estar penjat al youtube. Ara el tornaré llegir, gràcies a aquest blog, després d'haver-lo escoltat per primera i darrera vegada el passat onze de setembre. Gràcies.

    Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>