Més dies al camp



Has viscut al camp tota la primera meitat de la teva vida i portes les marques indelebles d’un munt de vivències que tenen molt a veure amb el paisatge on et vas fer. Tot i això mai no has fet de pagès, però quan estudiaves vas passar bona part dels estius collint fruita. Alguns anys, a finals de maig començaves a collir cireres, però n’hi havia d’altres que t’incorporaves a la feina per anar a collir préssecs. La collita de préssecs durava ben bé tot el juny i el juliol i afluixava en començar l’agost. Aleshores hi havia una aturada que aprofitaves per fer de cambrer a les Festes Majors de Sant Llorenç, de Gelida i de La Beguda. I al setembre –els cursos començaven llavors molt tard- encara aprofitaves per tornar al camp, ara a collir raïm, pomes i ametlles.



Collir cireres i raïms eren les feines que a tu se’t feien més feixugues. La primera perquè encara anaves a classe i perquè mai no s’acabava d’omplir aquell cabàs negre que fèieu servir. L’altra perquè les vinyes no eren emparrades com ara i els primers dies et feia força mal l’esquena. Però encara pitjor que el mal a la ronyonada, era haver de collir quan havia plogut. La humitat t’entumia els dits de les mans i els peus i avançar amb la senalla plena i el fang enganxat a les botes es convertia en una maniobra prou pesada.



Tot i les molèsties, collir raïms era una feina que t’agradava. Normalment comparties rengle amb el teu pare –feina tenies a seguir el seu ritme- i aquelles estones et van servir per entendre qui era i per entendre que era allà, en contacte amb la terra, on ell era feliç. Com ell, tu també t’hi senties a gust entre les fileres de ceps perfectament alineades, amb la barreja de les olors del most i de la terra a les mans, amb el color dels pàmpols que ja es començaven a torrar. I a mitja tarda, només amb un gest perquè no el sentissin els altres i amb un mig somriure, el teu pare assenyalava un cep que només ell i l’avi de Can Prats sabien que era allà. Ells dos s’havien encarregat de plantar, ocults entre xarel·los o macabeus, alguns ceps de raïm moscatell que a aquella hora es convertiria en el vostre berenar. Després del sol, aquell moscatell es desfeia deliciós a la boca.



Però tot i la calor, tot i aquell borrissol de la pell de préssec, tot i haver de matinar –us hi posàveu a les sis del matí-, el que més t’agradava era collir préssecs. Amb una motoreta que tenies –una Guzzi- et plantaves a peu de tractor per anar cap al camp on collíeu. Aquell era, encara ho sents així, un dels moments màgics del dia. Encara feia una mica de fresca de la nit i el sol començava a sortir per sobre de les muntanyes de Gelida, el món es despertava i tu ja eres a punt per no deixar passar cap detall. Enfilat als presseguers –com que eres àgil i pesaves poc et tocava collir les branques més altes- tot eren sensacions. L’aire de la nit que s’enretirava i la primera escalfor del sol, les piuladisses dels ocells emmarcades de silenci, les corredisses d’una perdiu i els seus pollets en totes direccions per amagar-se de vosaltres.



Una de les coses que sempre feies, també t’ho va ensenyar el teu pare, era triar un parell de préssecs per l’hora d’esmorzar. Buscaves sempre a la part més alta de l’arbre entre les peces que encarades a migdia havien tingut més hores d’insolació, eren les més dolces. A banda dels préssecs que et servirien de postres a l’hora d’esmorzar, també n’agafaves un per menjar-te’l en aquell mateix moment. Collit amb les teves mans quan tenia el punt just de maduració i encara conservava la frescor de la matinada, era el primer aliment del dia. Encara que és difícil d’explicar el què senties quan el mossegaves i el paladejaves deixant que la seva carn i el suc t’omplissin tota la boca, aquesta és una de les vivències durant les quals has sentit la felicitat.



A les nou esmorzàveu i en un moment devoraves un parell de llesques de pa amb tomàquet amb dos talls de cansalada i els préssecs que havies guardat, i després d’una mica de xerrera amb la colla, tornem-hi. Al punt de les dotze fèieu una altra parada, més curta aquesta, al voltant del càntir per agafar forces i enfilar l’últim tram del jornal. A les dues, quan plegàveu, t’adonaves de les moltes estones que havies passat sense parlar amb ningú en mig d’aquells presseguers i com, en mig d’aquell silenci que tant t’agradava, el territori t’havia anat inoculant determinades qualitats de la llum i de l’aire, determinades olors i sons que configuren el paisatge d’uns homes que han escoltat la terra i que tu també voldries ser.

0 comentaris
  1. Anonymous
    Anonymous says:

    Com tantes vegades, el teu relat m’ha emocionat. Se’n desprén una gran admiració i una estimació que es contagia cap al pare i cap a la terra, els orígens. Quin gran homenatge! He sentit, per un instant, una espurna de felicitat.Com diuen que deia Gaudí ser original és tornar als orígens. El que ell feia en formes arrelades a la terra i de la terra, tu ho fas amb la paraula, amb el verb. Ambdós creeu grans imatges poètiques. Rosa

    Respon
  2. ricard garcia
    ricard garcia says:

    Em fa molt content que allò que he escrit pugui emocionar algú, i encara més si aquest algú és -com ara tu- una persona tan propera. Una abraçada! (Ei, entre nosaltres: tomàquets, préssecs, etc., tot va bé per anar fent una mica de coixí, oi?)

    Respon

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Anima’t a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *