n'aprendràscomelsgossos

N’aprendràs com els gossos…

Els esforços per oblidar-se’n havien convertit aquells episodis en un record tan confús com un malson llunyà. Els gustos i les olors, però, són capaços de revifar vivències que sovint les imatges o les paraules no podrien recuperar de les obagues de la memòria. I sovint, com li va passar a en Sebastià, ens atrapen quan estem desprevinguts, sense avisar. No se’n recorda que era el que s’anava a posar a la boca, li havien dit que era una exquisidesa del tot exòtica, però quan s’ho acostà a la cara, van saltar totes les alarmes, aquella olor… Aquella barreja d’olor acre i de dolçor podrida ell ja la coneixia, ja la sabia, i com un llampec li van venir tot d’imatges de quan era petit. Com un acte reflex, va llençar aquella menja i amb el fastig i la tristor instal·lats al rostre va fugir d’allà, tot sol, allò no ho podia pas explicar perquè la vergonya l’hauria devastat. Aquella olor li retornà el gust de les seves femtes, perquè encara que costi de creure ell en sabia el gust. I li revingueren, també, els crits desesperats de la mare mentre li fregava les restes brutes d’excrements a la cara: N’aprendràs com els gossos, a no cagar-te!

Han passat molts anys de tot allò, però encara que diguin que el temps tot ho cura, aquest no és el seu cas. En Sebastià mai no ha pogut esborrar del tot els rastres d’acritud que li van deixar al paladar els càstigs que rebia en no saber-se controlar els esfínters. Quan ja no tocava i tot i la por que la mare el renyaria, encara s’ho feia a sobre. A vegades era com si la mateixa por li fes perdre el control. El cas és que igual que no és capaç d’explicar-se perquè se li escapava la caca, tampoc no sap dir com va deixar de passar. No sembla, però, que hi tinguessin molt a veure els càstigs que rebia.

Procurava amagar-se’n tant com podia, però podia poc, perquè el seu delicte –si així se’n podia dir- deixava rastre. Més d’una vegada, abans d’entrar a casa s’havia tret d’amagat les calces –sí, unes horroroses calces vermelles o blaves de fibra- i les havia esbaldit al safareig per esborrar el senyal del que li havia passat. Què en faria, però, després? Molles com eren, com les podria amagar? Com explicaria que no les duia posades? Sempre l’enxampaven i mai no s’estalviava les rondinades cada vegada més enceses.

La mare, amb aquelles calces molles a les mans demanant-li explicacions a crits. Ell sanglotant la volia convèncer que no ho volia fer, que no, que no, que havia estat sense voler… I un dia i un altre patint la ignomínia d’haver de dur aquelles calcetes de nena que s’escolaven cuixes avall per sota d’uns pantalons curtíssims que no li estalviaven, tot i estirar-se els camals tota l’estona, les burles constants dels altres nens. I sense voler-ho, una altra vegada… No, no ho volia, però algun mecanisme que no podia controlar el duia a embrutar-se una vegada i una altra amb les seves pròpies femtes. I llavors les calces brutes refregades a la cara i la sensació immensa de pecat i de culpa, tant que se sentia del tot desemparat davant la humiliació d’un altre càstig. En mig de tot aquell desgavell, només sabia que no volia tornar a casa, que se’n volia anar, no sabia on ni com, però se’n volia anar i no tornar a sentir mai més aquell amenaçador N’aprendràs com els gossos, a no cagar-te! que encara ara, quan se’n recorda, li fa venir una petita tremolor que no pot controlar.

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>