No barro ni en mi casa…
Mentre esperava que les dues alumnes acabessin la feina ho he entès. I és que aquesta mossa, més que no pas queixar-se per haver d’escombrar, estava fent un diagnòstic molt i molt acurat d’algun dels problemes que afecten l’ensenyament a casa nostra:
1. Si podem pagar perquè ens facin la feina, per què ens hem d’esforçar a fer-la nosaltres?
i 2. Què s’ha cregut l’escola que em vol fer fer allò que ni els meus pares s’atreveixen a demanar-me?
I el més greu és que el que deia aquesta noia es pot extrapolar a molts altres àmbits (socials, econòmics, polítics, acadèmics, etc.), i que si no ens espavilem i rectifiquem abans no sigui massa tard, acabarem ofegats de tant mirar-nos el melic i per aquesta manera de fer de nous rics que tant ens fa presumir i que, per contra, tant fa riure els nostres veïns que sí s’hi esforcen perquè saben que per sortir del forat només valen el coneixement i la feina ben feta.
un magnífic exemple del que ens està passant.Un altre exemple: una professora li diu a una alumna, per fer-li veure que cal valorar les coses que costen un esforç, que durant l'estiu hauria d'anar a la taronja. Ella li contesta: això és cosa de moros
El sistema fa mal als joves, en molts aspectes. Els donam a entendre que tenen molts drets, cosa que assimilen molt ràpid, però després topen amb la realitat: també hi ha deures, cosa que no els agrada tant.
Estàs carregat de raó, Ricard!Primer de tot, en l'anàlisi d'una situació preocupant. La segona que l'única forma de llibertat és el coneixemnt i la tercera il·lustrar-ho amb la pintura símbol del saber en molts sentits.Els joves, però ho tenen difícil en aquest món d'adults presumits i buits. Tasca difícilRosa
Jesús,ben bé el que tu expliques i el que jo explico són la mateixa cosa. Ens hauríem de preguntar què fem malament per què entre la generació esforçada dels avis i la dels nets hi hagi hagut la trencadissa de valors que hi ha hagut.Llorenç,potser sí que enganyem els nostres joves cada vegada que els encotonem per estalviar-los el més mínim patiment. Si els planyéssim menys, potser no els semblaria tant feixuga la realitat.Rosa,tens raó. Ho tenen difícil perquè els hem enganyat i fet creure que el nostre és un món de rics i vida fàcil on només compta la imatge que projectem. I els adults, què no ens enganyem també? Al cap i a la fi, aquests joves ens tiren a la cara les nostres incongruències.Salutacions a tots tres!
Mare meva, si la hi pugem de dreta! Bon (i trist) retrat, el que fas. I l'exemple que posa el Jesús també clama al cel.
Teresa, és per fets com aquest i altres que fa vergonya explicar, que es repeteixen amb l'aval de moltes famílies un dia i un altre, que la gent del meu gremi fem pudor de socarrimat. Per això quan encara algú em fa 'conyeta' amb allò de les vacances tan llargues, em descaro i li faig notar que el que té no es altra cosa que enveja de l’únic avantatge que tenim.En la situació actual, fóra bo que molta gent pogués viure una setmana a peu d'aula. Potser canviaria la consideració social que es té de l'ensenyament i s’exigiria als governs un compromís real amb el sistema educatiu, no només bones paraules per assegurar-se el vot dels pares i les mares.
Ricard, el cas que contes, i el que conta en Tibau, són bones mostres del fracàs educatiu primordial (la mare dels ous, la gènesi dels "fracassos educatius" que vindran després): la dimissió de la funció educadora per part de molts pares i mares. D'aquest pa vénen tots els bescuits -no és ben bé així, que ho diuen a Mallorca,però ara no recordo la frase exacta.
Ara me'n recordo!: "Aquelles noces duen aquests bescuits".
L'esfoç no està de moda a la societat actual, fins i tot diria que no està ben vist, amb un "cuponazo", amb un programa de la TV, amb una relació amb un famós (sigui certa o no)…i a casa…els donem tot, o bé perquè estigun distrets, o bé per a que no siguin menys que els altres, o perquè no tenim paciència…en fi, que esforçar-se per aconseguir alguna cosa o tant sols perquè és el que cal fer no està pas de moda…però tot això que ara sembla fàcil…ho acabarem/acabaran pagant car tots plegats…perquè les coses que costen són les que després valorem i estimem més…
Joan,és tal com ho dius. Si dimitim de fer de pares i mares no cal que després confiem que l'escola ens ho arreglarà. Però aquest és el pensament que tenen moltes famílies en aquest món en el qual sembla que tot es pot comprar.Mònica,els exemples que tu aportes confirmen també la maldat implícita d'aquest nourriquisme que tan car haurem de pagar un dia o altre i que, de moment, tan de mal està fent.