norai2

Norai

Potser perquè les travessies nocturnes ja feia anys que s’havien convertit en una maniobra plena d’incerteses; no ho sap, però ja fa temps que sense adonar-se’n ha agafat el costum cada matinada, quan encara només és mig despert, de tombar-se sobre el seu costat esquerre i enllaçar amb el braç dret la cintura de la dona que dorm al seu costat.

Han passat els anys i els cossos de tots dos ja no són, és clar, aquells cossos joves que eren, però en algun racó de la seva memòria encara crema la promesa d’aquella cintura que podia gairebé circumdar amb les mans com si s’agafés al món. No l’entenia llavors la fascinació que li produïa aquella cintura de la qual s’havia enamorat, però des del dia que la va saber prenyada ja no n’hi va caldre cap d’explicació.

De fill ja no en tindran cap altre, però quan torna havent esquivat els esculls d’una nit tortuosa, s’hi agafa a la cintura d’ella com si fos l’únic norai on amarrar a recer dels naufragis que, mentre la quilla de la barca obria la negror de les aigües, l’amenaçaven. Hi ha matins que aquest és l’únic consol que li queda, que un gest ho és tot. Per això, abans de llevar-se encara fa el ronso uns minuts abraçat a ella i deixa que les primeres llums el gronxin al moll mentre es fa de dia.

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>