Oblidar-se de viure
[Fotografia de Núria Puig]
Travar el timó i estirar-se a coberta,
confondre la silueta dels fars,
allunyar-se dels perfils de la terra,
sentir la fiblada del vent a les cordes
i a les veles i al tall de les aigües,
deixar-se colgar sota l’abric de l’aire,
i amb la llum de l’estiu a la pell, encara,
submergir-se en la lleugeresa de l’espai
com qui s’adorm. Oblidar-se de viure.
[Ricard Garcia: De secreta vida, Edicions Tres i Quatre, Col. Poesia 3i4, núm. 132; València, 2008]
O viure oblidant-se, Ricard!Molt bona navegació d’estiu i records!Ganes de veure-us ben aviat!Martí
oblidar-se de viure, no; viure amb intensitat uns moments únics
Més aviat jo diria que això que descrius és viure el moment, aquell moment amb gran intensitat. Com algú m’ha dit, fluir del moment, deixar-se menar.Bones vacances Ricard!
Tan sols desitjo que no t’oblidis de tornar ben aviat Ricard!Una abraçada a tots dos
Sí, Jesús i Violant, també es podria dir com ho dieu vosaltres. Ens hem entès del tot, el que passa és que quan jo parlo d’oblidar-me de viure, em refereixo a deixar de banda les convencions supèrflues que ens han volgut fer creure que conformen la nostra vida i que, quan ens aturem a l’abric de la natura, descobrim com són d’inconsistents. Que en pogueu viure forces d’aquests moments!Gràcies Martí. Ganes de veure-us també aviat!Començo a tornar, Laura. Que l’abraçada sigui recíproca!