neurona1.4

Paisatges neuronals

Els museus de veritat mai no te’ls acabes, et sorprenen per una cosa o una altra i sempre te’n pots endur noves emocions. Ahir vaig visitar un altre cop el Cosmocaixa de Barcelona i vaig aprofitar per tornar a admirar algunes parts del museu que ja coneixia, entretenint-me sobretot davant dels talls geològics. Aquests talls són, probablement, el que més m’agrada de l’exposició permanent; suposo que pel que tenen de natura alhora que d’impressionant obra d’art. La primera vegada que els vaig veure, vaig sentir emocions molt semblants a les que he sentit, a vegades, davant d’algunes obres pictòriques.

Però el que realment em va tornar a dur al Cosmocaixa, a banda de la voluntat insistent del meu fill, va ser l’esquer de l’exposició Paisatges neuronals, feta per l’Obra social de “la Caixa”, l’Organització Internacional per a la Recerca del Cervell i el Consell Superior d’Investigacions Científiques. Feia algunes setmanes que havia sentit com al programa de l’Antoni Bassas a Catalunya Ràdio, el Jorge Wagensberg reivindicava la grandesa de Santiago Ramón y Cajal: Una de les cinc o sis ments més privilegiades que ha conegut aquest món nostre -va dir Wagensberg-. Aquest món sovint tant miserable -afegeixo jo- amb aquelles persones que han estat capaces d’intuir primer i de veure, després, allò que està més enllà de la mirada i de l’enteniment del comú de les persones. La M. em va fer notar, davant d’algunes fotografies de Ramón y Cajal, la intensitat de la seva mirada. Era la mirada de qui havia vist el que encara ningú altre no havia vist, la mirada d’algú que s’havia acostat molt i molt a la veritat.

Poder veure les fotografies dels complexos micropaisatges neuronals obtingudes pels investigadors resulta molt impressionant i convida a la reflexió més profunda sobre la nostra condició d’éssers vius. I convida també, i en la mateixa mesura, a gaudir de la bellesa oculta de la vida. Durant tota l’exposició, no saps si estàs davant dels resultats d’una investigació científica o davant d’una excelsa realització artística. I al final, quan et preguntes quina necessitat hi ha de dissociar una cosa de l’altra, t’adones que no n’hi ha cap, que tot és el mateix i que, com molt bé diu el fulletó de l’exposició, les imatges procedents de la investigació científica d’avantguarda són “un autèntic estímul per a la comprensió científica i per a la intuïció artística”. Observar els mecanismes més ocults de la intel·ligència produeix emocions molt properes a les que ens proporciona l’art. A més, els comentaris -sobretot els del novel·lista Enrique Vila-Matas i els del pintor Frederic Amat– que acompanyen les fotografies, també ajuden a explorar els camints de la ment, els de les sensacions i els del pensament que es produeixen dins dels cervells dels éssers vius.

Doncs bé, -en mig de tanta efervescència religiosa com hi ha aquests dies tant a l’orient com a l’occident, quan l’obscurantisme de les esglésies es manifesta gregari i ranci contra la llibertat de viure tal i com ens dictin els sentiments i les raons- l’experiència dels Paisatges neuronals no només ajuda a entendre millor la modernitat dels ideals renaixentistes, si no que també convida a entendre que el coneixement, a vegades racional i a vegades intuïtiu, és el que ens dóna la llibertat de pensar i de sentir, de ser.

0 comentaris

Escriu un comentari

Vols participar en la discussió?
Animat a participar!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>